El català (denominació oficial a Catalunya, a les Illes Balears, a Andorra, a la ciutat de l'Alguer i tradicional a Catalunya Nord) o valencià (denominació oficial al País Valencià i tradicional al Carxe) és una llengua romànica parlada per més d'onze milions de persones, a Catalunya, al País Valencià (tret d'algunes comarques de l'interior), les Illes Balears, Andorra, la Franja de Ponent (a l'Aragó), la ciutat de l'Alguer (a l'illa de Sardenya), la Catalunya del Nord i el Carxe, un petit territori de Múrcia poblat per immigrats valencians. Té nou milions de parlants; el seu domini lingüístic, amb una superfície de 68.730 km² i 13.529.127 d'habitants (2009), inclou 1.687 termes municipals. Com les altres llengües romàniques, el català descendeix del llatí vulgar que parlaven els romans qu

Property Value
prop-ca:altresdenominacions
  • AFI: [baɫensi'a], [vaɫensi'a]
  • [bəɫənsi'a]
  • [vəɫənsi'a] .
  • valencià
prop-ca:b
  • Català
prop-ca:editor
prop-ca:estats
  • Andorra, Espanya, França i Itàlia
prop-ca:família
prop-ca:iso
  • ca
  • cat
prop-ca:mapa
  • 115 (xsd:integer)
  • 290 (xsd:integer)
prop-ca:nació
  • 22 (xsd:integer)
  • Andorra
  • Balears
  • Catalunya
  • País Valencià
prop-ca:nom
  • Català
prop-ca:parlants
  • 9000000 (xsd:integer)
prop-ca:pronunciació
  • [kataˈla] , [kətəˈɫa] , [kata'ɾa]
prop-ca:ref
  • usos2008
prop-ca:regió
prop-ca:regulat
prop-ca:sil
  • cat
prop-ca:títol
  • Enquesta d'usos lingüístics de la població 2008
prop-ca:url
prop-ca:viquidites
  • Català
prop-ca:wikt
  • català
dbo:abstract
  • El català (denominació oficial a Catalunya, a les Illes Balears, a Andorra, a la ciutat de l'Alguer i tradicional a Catalunya Nord) o valencià (denominació oficial al País Valencià i tradicional al Carxe) és una llengua romànica parlada per més d'onze milions de persones, a Catalunya, al País Valencià (tret d'algunes comarques de l'interior), les Illes Balears, Andorra, la Franja de Ponent (a l'Aragó), la ciutat de l'Alguer (a l'illa de Sardenya), la Catalunya del Nord i el Carxe, un petit territori de Múrcia poblat per immigrats valencians. Té nou milions de parlants; el seu domini lingüístic, amb una superfície de 68.730 km² i 13.529.127 d'habitants (2009), inclou 1.687 termes municipals. Com les altres llengües romàniques, el català descendeix del llatí vulgar que parlaven els romans que s'establiren a Hispània durant l'edat antiga. La normativa del català és establerta, d'una manera general, per l'Institut d'Estudis Catalans, que pren com a base l'ortografia, la gramàtica i el diccionari elaborats per Pompeu Fabra i Poc, i per a les variants específiques del valencià, per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que pren com a base les Normes de Castelló, és a dir, l'ortografia de Pompeu Fabra però més adaptada a la pronunciació del català occidental i als trets que caracteritzen les varietats valencianes. El català té cinc grans dialectes (valencià, nord-occidental, central, balear i rossellonès) que juntament amb l'alguerès, es divideixen fins a vint-i-una varietats i s'agrupen en dos grans blocs: el català occidental i el català oriental. Les propostes normatives permeten reduir les diferències entre aquests dialectes en el català estàndard des del punt de vista gramatical, fonètic i de lèxic. El català és una llengua de transició entre les llengües iberoromàniques i les llengües gal·loromàniques, encara que antigament fos molt pròxima a l'occità, amb qui comparteix origen i grup: l'occitanoromànic. Al llarg dels darrers segles, la major part dels dialectes del català han rebut una forta influència del castellà a l'Estat espanyol i a Andorra, del francès a la Catalunya del Nord i també a Andorra, i de l'italià i del sard a l'Alguer, que hi ha deixat empremta en forma de nou vocabulari i noves expressions. El grau d'ús i d'oficialitat del català varia molt segons el territori, que va des de la nul·la oficialitat a França a ser l'únic idioma oficial a Andorra, passant per la cooficialitat en tres comunitats autònomes espanyoles. L'ordre estàndard de les frases és Subjecte-Verb-Objecte, encara que pugui canviar en certs tipus de frases com les oracions interrogatives i algunes relatives. La morfologia del català és similar a la de la resta de llengües romàniques: relativament poques flexions; dos gèneres, cap cas (excepte en els pronoms personals, on encara romanen vestigis de la declinació llatina), i distinció entre singular i plural. Els adjectius també es flexionen segons el gènere i el nombre. La prosòdia presenta un accent prosòdic que pot ser marcat per mitjà d'accent gràfic. La llengua té una varietat vocàlica mitjana, amb vuit sons vocàlics diferents. Una característica pròpia del català és la manera com es forma el passat perifràstic, un temps verbal singular que combina el verb anar com a auxiliar i l'infinitiu (en altres llengües del món aquesta combinació té un valor de futur). A la fi del segle xiv ja es constata la denominació d'aquesta llengua, entre altres noms, com a valencià, denominació oficial al País Valencià. Actualment, per evitar els conflictes potencials que es podrien utilitzar com a arma política per afeblir la llengua basant-se en aquesta doble denominació, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua defensa que: (ca)
  • El català (denominació oficial a Catalunya, a les Illes Balears, a Andorra, a la ciutat de l'Alguer i tradicional a Catalunya Nord) o valencià (denominació oficial al País Valencià i tradicional al Carxe) és una llengua romànica parlada per més d'onze milions de persones, a Catalunya, al País Valencià (tret d'algunes comarques de l'interior), les Illes Balears, Andorra, la Franja de Ponent (a l'Aragó), la ciutat de l'Alguer (a l'illa de Sardenya), la Catalunya del Nord i el Carxe, un petit territori de Múrcia poblat per immigrats valencians. Té nou milions de parlants; el seu domini lingüístic, amb una superfície de 68.730 km² i 13.529.127 d'habitants (2009), inclou 1.687 termes municipals. Com les altres llengües romàniques, el català descendeix del llatí vulgar que parlaven els romans que s'establiren a Hispània durant l'edat antiga. La normativa del català és establerta, d'una manera general, per l'Institut d'Estudis Catalans, que pren com a base l'ortografia, la gramàtica i el diccionari elaborats per Pompeu Fabra i Poc, i per a les variants específiques del valencià, per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que pren com a base les Normes de Castelló, és a dir, l'ortografia de Pompeu Fabra però més adaptada a la pronunciació del català occidental i als trets que caracteritzen les varietats valencianes. El català té cinc grans dialectes (valencià, nord-occidental, central, balear i rossellonès) que juntament amb l'alguerès, es divideixen fins a vint-i-una varietats i s'agrupen en dos grans blocs: el català occidental i el català oriental. Les propostes normatives permeten reduir les diferències entre aquests dialectes en el català estàndard des del punt de vista gramatical, fonètic i de lèxic. El català és una llengua de transició entre les llengües iberoromàniques i les llengües gal·loromàniques, encara que antigament fos molt pròxima a l'occità, amb qui comparteix origen i grup: l'occitanoromànic. Al llarg dels darrers segles, la major part dels dialectes del català han rebut una forta influència del castellà a l'Estat espanyol i a Andorra, del francès a la Catalunya del Nord i també a Andorra, i de l'italià i del sard a l'Alguer, que hi ha deixat empremta en forma de nou vocabulari i noves expressions. El grau d'ús i d'oficialitat del català varia molt segons el territori, que va des de la nul·la oficialitat a França a ser l'únic idioma oficial a Andorra, passant per la cooficialitat en tres comunitats autònomes espanyoles. L'ordre estàndard de les frases és Subjecte-Verb-Objecte, encara que pugui canviar en certs tipus de frases com les oracions interrogatives i algunes relatives. La morfologia del català és similar a la de la resta de llengües romàniques: relativament poques flexions; dos gèneres, cap cas (excepte en els pronoms personals, on encara romanen vestigis de la declinació llatina), i distinció entre singular i plural. Els adjectius també es flexionen segons el gènere i el nombre. La prosòdia presenta un accent prosòdic que pot ser marcat per mitjà d'accent gràfic. La llengua té una varietat vocàlica mitjana, amb vuit sons vocàlics diferents. Una característica pròpia del català és la manera com es forma el passat perifràstic, un temps verbal singular que combina el verb anar com a auxiliar i l'infinitiu (en altres llengües del món aquesta combinació té un valor de futur). A la fi del segle xiv ja es constata la denominació d'aquesta llengua, entre altres noms, com a valencià, denominació oficial al País Valencià. Actualment, per evitar els conflictes potencials que es podrien utilitzar com a arma política per afeblir la llengua basant-se en aquesta doble denominació, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua defensa que: (ca)
dbo:wikiPageExternalLink
dbo:wikiPageID
  • 455 (xsd:integer)
dbo:wikiPageRevisionID
  • 17611673 (xsd:integer)
dct:subject
rdf:type
rdfs:comment
  • El català (denominació oficial a Catalunya, a les Illes Balears, a Andorra, a la ciutat de l'Alguer i tradicional a Catalunya Nord) o valencià (denominació oficial al País Valencià i tradicional al Carxe) és una llengua romànica parlada per més d'onze milions de persones, a Catalunya, al País Valencià (tret d'algunes comarques de l'interior), les Illes Balears, Andorra, la Franja de Ponent (a l'Aragó), la ciutat de l'Alguer (a l'illa de Sardenya), la Catalunya del Nord i el Carxe, un petit territori de Múrcia poblat per immigrats valencians. Té nou milions de parlants; el seu domini lingüístic, amb una superfície de 68.730 km² i 13.529.127 d'habitants (2009), inclou 1.687 termes municipals. Com les altres llengües romàniques, el català descendeix del llatí vulgar que parlaven els romans qu (ca)
  • El català (denominació oficial a Catalunya, a les Illes Balears, a Andorra, a la ciutat de l'Alguer i tradicional a Catalunya Nord) o valencià (denominació oficial al País Valencià i tradicional al Carxe) és una llengua romànica parlada per més d'onze milions de persones, a Catalunya, al País Valencià (tret d'algunes comarques de l'interior), les Illes Balears, Andorra, la Franja de Ponent (a l'Aragó), la ciutat de l'Alguer (a l'illa de Sardenya), la Catalunya del Nord i el Carxe, un petit territori de Múrcia poblat per immigrats valencians. Té nou milions de parlants; el seu domini lingüístic, amb una superfície de 68.730 km² i 13.529.127 d'habitants (2009), inclou 1.687 termes municipals. Com les altres llengües romàniques, el català descendeix del llatí vulgar que parlaven els romans qu (ca)
rdfs:label
  • Català (ca)
  • Català (ca)
owl:sameAs
prov:wasDerivedFrom
foaf:isPrimaryTopicOf
is prop-ca:commonLanguages of
is prop-ca:data of
is prop-ca:description of
is prop-ca:idioma of
is prop-ca:idiomaNoOficial of
is prop-ca:idiomesOficials of
is prop-ca:label of
is prop-ca:langs of
is prop-ca:language of
is prop-ca:llengua of
is prop-ca:llenguaOriginal of
is prop-ca:llenguaoriginal of
is prop-ca:nacionalitat of
is prop-ca:opció of
is prop-ca:predoling of
is prop-ca:voicedBy of
is dbo:language of
is dbo:nationality of
is dbo:stateOfOrigin of
is dbo:wikiPageDisambiguates of
is dbo:wikiPageRedirects of
is dct:subject of
is foaf:primaryTopic of