A l'antiga Roma el culte imperial eren una sèrie de veneracions oficials que es realitzaven cap a l'emperador romà quan (generalment) aquest ja havia defallit, el qual passava a tots els efectes a considerar-se un déu del panteó romà. Formà part dels ritus i costums de la religió romana, fortament influïda pels costums hel·lenístics, dels quals molt probablement sorgí la idea de divinització, ja que a les monarquies hel·lenístiques era usual (per influència de la cultura d'orient mitjà) la deïficació del monarca.

Property Value
dbo:abstract
  • A l'antiga Roma el culte imperial eren una sèrie de veneracions oficials que es realitzaven cap a l'emperador romà quan (generalment) aquest ja havia defallit, el qual passava a tots els efectes a considerar-se un déu del panteó romà. Formà part dels ritus i costums de la religió romana, fortament influïda pels costums hel·lenístics, dels quals molt probablement sorgí la idea de divinització, ja que a les monarquies hel·lenístiques era usual (per influència de la cultura d'orient mitjà) la deïficació del monarca. Fer que alguns emperadors ja morts es convertissin en déus es convertí en un element fonamental de la religió romana durant la primera etapa política de l'imperi, el Principat. Fins i tot s'arribà a la deïficació de familiars de l'emperador, normalment l'esposa. El culte s'estengué a tot l'imperi ràpidament, acabant-se amb l'arribada de Constantí I el Gran al tron imperial i declarant el cristianisme religió tolerada (i a la pràctica oficial) i per tant seguint el déu cristià l'únic existent (monoteisme). (ca)
  • A l'antiga Roma el culte imperial eren una sèrie de veneracions oficials que es realitzaven cap a l'emperador romà quan (generalment) aquest ja havia defallit, el qual passava a tots els efectes a considerar-se un déu del panteó romà. Formà part dels ritus i costums de la religió romana, fortament influïda pels costums hel·lenístics, dels quals molt probablement sorgí la idea de divinització, ja que a les monarquies hel·lenístiques era usual (per influència de la cultura d'orient mitjà) la deïficació del monarca. Fer que alguns emperadors ja morts es convertissin en déus es convertí en un element fonamental de la religió romana durant la primera etapa política de l'imperi, el Principat. Fins i tot s'arribà a la deïficació de familiars de l'emperador, normalment l'esposa. El culte s'estengué a tot l'imperi ràpidament, acabant-se amb l'arribada de Constantí I el Gran al tron imperial i declarant el cristianisme religió tolerada (i a la pràctica oficial) i per tant seguint el déu cristià l'únic existent (monoteisme). (ca)
dbo:wikiPageID
  • 670517 (xsd:integer)
dbo:wikiPageRevisionID
  • 16669578 (xsd:integer)
dct:subject
rdfs:comment
  • A l'antiga Roma el culte imperial eren una sèrie de veneracions oficials que es realitzaven cap a l'emperador romà quan (generalment) aquest ja havia defallit, el qual passava a tots els efectes a considerar-se un déu del panteó romà. Formà part dels ritus i costums de la religió romana, fortament influïda pels costums hel·lenístics, dels quals molt probablement sorgí la idea de divinització, ja que a les monarquies hel·lenístiques era usual (per influència de la cultura d'orient mitjà) la deïficació del monarca. (ca)
  • A l'antiga Roma el culte imperial eren una sèrie de veneracions oficials que es realitzaven cap a l'emperador romà quan (generalment) aquest ja havia defallit, el qual passava a tots els efectes a considerar-se un déu del panteó romà. Formà part dels ritus i costums de la religió romana, fortament influïda pels costums hel·lenístics, dels quals molt probablement sorgí la idea de divinització, ja que a les monarquies hel·lenístiques era usual (per influència de la cultura d'orient mitjà) la deïficació del monarca. (ca)
rdfs:label
  • Culte imperial (antiga Roma) (ca)
  • Culte imperial (antiga Roma) (ca)
owl:sameAs
prov:wasDerivedFrom
foaf:isPrimaryTopicOf
is dbo:wikiPageRedirects of
is foaf:primaryTopic of