Juan Domingo de Monteverde y Ribas (San Cristóbal de La Laguna, Tenerife, 1773 - San Fernando (Cadis), 1832) fou un reconegut militar, polític i administrador colonial espanyol que, defensant els interessos de la Corona, va combatre la causa revolucionaria independentista americana durant els anys 1812 i 1813 a Veneçuela, assumint el lideratge de l'Exèrcit Reialista en aquell país.

Property Value
prop-ca:arma
prop-ca:batalles
prop-ca:condecoracions
prop-ca:dataDefuncio
  • 1832 (xsd:integer)
prop-ca:dataNaixement
  • 1773 (xsd:integer)
prop-ca:imatge
  • Insignia, Grand Cross and Star of the Order of Isabella the Catholic.svg
prop-ca:lleialtat
prop-ca:llocDefuncio
prop-ca:llocNaixement
prop-ca:nom
  • Domingo de Monteverde
prop-ca:peu
  • Gran Creu de l'Orde d'Isabel la Catòlica
prop-ca:rang
prop-ca:tipusInfotaula
  • militar
dbo:abstract
  • Juan Domingo de Monteverde y Ribas (San Cristóbal de La Laguna, Tenerife, 1773 - San Fernando (Cadis), 1832) fou un reconegut militar, polític i administrador colonial espanyol que, defensant els interessos de la Corona, va combatre la causa revolucionaria independentista americana durant els anys 1812 i 1813 a Veneçuela, assumint el lideratge de l'Exèrcit Reialista en aquell país. Assentà plaça en el departament de Cadis el 1789, navegà en diferents vaixells d'aquell departament, i ascendit a alferes de fragata el 1793, s'incorporà a l'esquadra de Juan de Lángara, amb la qual sortí vers la Mediterrània, i amb la del almirall anglès Samuel Hood s'apoderà de Toló (Provença francesa). A les ordes del general Gravina concorri a diverses sortides de la plaça contra els exèrcits republicans, assistí a la defensa del fort de Màlaga intervenint en les operacions de reembarcament i evacuació, distingint-se en totes aquests actes pel seu coratge i bravura. En la defensa de Roses (Alt Empordà), va fer el servei a terra en el Castell de la Trinitat, fins la rendició de la plaça i comandà la bombardera nº. 2. En acabar la guerra amb la Pau de Basilea fou ascendit a alferes de navili el 1796. Embarcant poc temps després en la fragata Paz i incorporat a l'esquadra de José de Córdoba, assistí al combat contra l'armada anglesa de l'almirall Jervis, després del qual fou destinat a la posta d'Algesires per comandar diversos canoners amb els que va anar comboiant transports fins el 1798 en que desembarcà. El 1799 embarcà en el navili Bahama i serví en la esquadra de Mazarredo, i el 1800 es trobà en el Ferrol en la defensa contra la expedició anglesa. embarcà vers Amèrica en la fragata Sabina, i en aquells mars transbordà al bergantí Cartagenero i després al navili San Leandro, i amb el que tornà a Espanya. el 1804 se li donà el comandament del canoner nº. 6, amb el qual va sostenir combats amb els diversos bucs anglesos que bloquejaven les costes espanyoles, i l'any següent embarcà en el navili San Ildefonso, que es va batre heroicament en la batalla i derrota de Trafalgar, a les ordes del general Gravina. Va caure ferit i va ser fet presoner, i en tornar a ser posat en llibertat i presentar-se de nou a Cadis, se’l nomenà ajudant de la companyia de guàrdia marines i se'l ascendí a tinent de navili. El 1808 es trobava en l'arsenal de la Carraca i lluità contra la esquadra francesa de l'almirall Rosily-Mesros fins que la van retre, després del qual passà a comandament dels batallons que s'estaven formant contra els invasors, i fou nomenat capità de caçadors del 2ºn. batalló del primer regiment de marina. Va fer les campanyes d'Extremadura, La Manxa i Andalusia, va combatre en la gran batalla de Talavera, pel que fou ascendit a capità de fragata i condecorat amb la creu de distinció d'aquella batalla, restà defensant contra els francesos els ponts del Tajo i caigué ferit en la batalla d'Ocaña, malgrat el qual aconseguí batre's en retirada amb l'exèrcit fins les gorges de Sierra Morena i seguí les restes dels batallons fins l'illa gaditana, on es preparava la defensa. El 1810 embarcà en el navili San Lorenzo i navegà fins La Havana i Puerto Rico, d'on passà a Tierra Firme al front de 150 homes de marina, per a renovar en alguns episòdis les gestes dels primers conquistadors del Nou Món. Cremant-se la insurrecció a Veneçuela i constituït un Govern independent del d'Espanya, el Ceballos que es trobava en la província de Coro, va rebre noticies de què alguns insurgents volien tornar a la obediència, i entre ells el caci indi Reyes Vargas que comanda 200 o 300 homes, Ceballos envià Monteverde amb una expedició de 200. Arribat aquest a Siquerique, ja trobà la població en poder de Reyes Vargas i va rebre d'aquest 200 fusellers i 100 fletxers, amb els quals i els que ell portava, no dubtà en donar un cop i es dirigí a Caracas, defensada per 700 homes, entre els quals hi havia 300 veterans. Donà l'atac el 23 de març i arrabassà amb les seves tropes els rebels, que fugiren abandonant set peces d'artilleria i molts pertrets. Després d'aquesta acció, que produí sorpresa, els enemics començaren a maquinar la manera de copar i destruir la petita columna de Monteverde, i encara el mateix Ceballos va témer que la executessin, doncs en conjunt disposaven de 5.000 homes, més un cos de 2.500 protegit per 32 vaixells, que remuntaven l'Orinocoi es dirigia a la capital de la Guaiana. Monteverde que coneixia la critica situació si assolien envoltar-lo, procura fortificar a Caracas, però no va sortir d'aquesta, encara que el brigadier Ceballos li ho havia ordenat ja que no podia prestar-li auxili. L'afavorí un terratrèmol que posà gran paor en els ànims i la derrota que després d'això sofriren els rebels que atacaren als fidels guaianesos. Aprofitant-se de la predisposició general del país, Monteverde emprengué de nou la campanya sense esperar els reforços de Coro, i marxà a Barquisimeto, que ja trobà neta de rebels i on fou reforçat amb set canons i bon rebost de queviures i municions. D'allà marxà fins sobre Valencia, sense escoltar les indicacions de Ceballos que temia que l'exèrcit insurgent de Barinas, i després es posà en comunicació directa amb Miyares, capità general d'aquelles províncies que llavors es trobava a Puerto Rico. Dirigí llavors els seus moviments sobre Barinas, Tocuyo, Trujillo i principalment sobre San Carlos, portant una columna de 1.000 infants, 180 cavalls i diverses peces d'artilleria amb els corresponents pertrets. Trencà foc contra aquesta última ciutat amb tal violència que, ajudant-lo també l'esperit de deserció que hi havia en les hosts rebels, posà aquests en desordre i malbaratà el seu exèrcit, causant-li 200 morts, 127 ferits i 470 presoners, i apoderant-se de 500 fusells i de tota la cavalleria. En aquesta acció es passaren a l'exèrcit de Monteverde 67 valencians; immediatament es dirigí a Valencia, fent fugir el Govern que hi residia i que escapà a La Victòria. El dia 3 de maig Monteverde es presentà a Valencia, ensems que les tropes rebels tornaven a defensar-la i sens a donar-los temps a fer-se forts, després d'haver fet una marxa ràpida i inesperada, els agafà desprevinguts i els derrotà completament en pocs moments, agafant-los un pedrer i 100 fusells. Però després de totes aquestes victòries es trobà a una grandiosa distància del quarter general i amb el perill de què el vinguessin a atacar 3.000 insurgents amb artilleria de gros calibre; i en aquesta ocasió demanà auxili a Ceballos, el qual, malgrat que ressentit, com a bon patriota, acudí amb 700 homes disposat a posar-se al front de l'exèrcit. Mentretant, Monteverde havia rebut ordes reservades de Madrid per a conservar el comandament, i aquesta imprudència del Govern espanyol de constituir-lo en cap sense avís previ als que li eren superiors hagués pogut ocasionar seriosos disgusts, si el sentiment patriòtic no s'hagués imposat a tothom. (ca)
  • Juan Domingo de Monteverde y Ribas (San Cristóbal de La Laguna, Tenerife, 1773 - San Fernando (Cadis), 1832) fou un reconegut militar, polític i administrador colonial espanyol que, defensant els interessos de la Corona, va combatre la causa revolucionaria independentista americana durant els anys 1812 i 1813 a Veneçuela, assumint el lideratge de l'Exèrcit Reialista en aquell país. Assentà plaça en el departament de Cadis el 1789, navegà en diferents vaixells d'aquell departament, i ascendit a alferes de fragata el 1793, s'incorporà a l'esquadra de Juan de Lángara, amb la qual sortí vers la Mediterrània, i amb la del almirall anglès Samuel Hood s'apoderà de Toló (Provença francesa). A les ordes del general Gravina concorri a diverses sortides de la plaça contra els exèrcits republicans, assistí a la defensa del fort de Màlaga intervenint en les operacions de reembarcament i evacuació, distingint-se en totes aquests actes pel seu coratge i bravura. En la defensa de Roses (Alt Empordà), va fer el servei a terra en el Castell de la Trinitat, fins la rendició de la plaça i comandà la bombardera nº. 2. En acabar la guerra amb la Pau de Basilea fou ascendit a alferes de navili el 1796. Embarcant poc temps després en la fragata Paz i incorporat a l'esquadra de José de Córdoba, assistí al combat contra l'armada anglesa de l'almirall Jervis, després del qual fou destinat a la posta d'Algesires per comandar diversos canoners amb els que va anar comboiant transports fins el 1798 en que desembarcà. El 1799 embarcà en el navili Bahama i serví en la esquadra de Mazarredo, i el 1800 es trobà en el Ferrol en la defensa contra la expedició anglesa. embarcà vers Amèrica en la fragata Sabina, i en aquells mars transbordà al bergantí Cartagenero i després al navili San Leandro, i amb el que tornà a Espanya. el 1804 se li donà el comandament del canoner nº. 6, amb el qual va sostenir combats amb els diversos bucs anglesos que bloquejaven les costes espanyoles, i l'any següent embarcà en el navili San Ildefonso, que es va batre heroicament en la batalla i derrota de Trafalgar, a les ordes del general Gravina. Va caure ferit i va ser fet presoner, i en tornar a ser posat en llibertat i presentar-se de nou a Cadis, se’l nomenà ajudant de la companyia de guàrdia marines i se'l ascendí a tinent de navili. El 1808 es trobava en l'arsenal de la Carraca i lluità contra la esquadra francesa de l'almirall Rosily-Mesros fins que la van retre, després del qual passà a comandament dels batallons que s'estaven formant contra els invasors, i fou nomenat capità de caçadors del 2ºn. batalló del primer regiment de marina. Va fer les campanyes d'Extremadura, La Manxa i Andalusia, va combatre en la gran batalla de Talavera, pel que fou ascendit a capità de fragata i condecorat amb la creu de distinció d'aquella batalla, restà defensant contra els francesos els ponts del Tajo i caigué ferit en la batalla d'Ocaña, malgrat el qual aconseguí batre's en retirada amb l'exèrcit fins les gorges de Sierra Morena i seguí les restes dels batallons fins l'illa gaditana, on es preparava la defensa. El 1810 embarcà en el navili San Lorenzo i navegà fins La Havana i Puerto Rico, d'on passà a Tierra Firme al front de 150 homes de marina, per a renovar en alguns episòdis les gestes dels primers conquistadors del Nou Món. Cremant-se la insurrecció a Veneçuela i constituït un Govern independent del d'Espanya, el Ceballos que es trobava en la província de Coro, va rebre noticies de què alguns insurgents volien tornar a la obediència, i entre ells el caci indi Reyes Vargas que comanda 200 o 300 homes, Ceballos envià Monteverde amb una expedició de 200. Arribat aquest a Siquerique, ja trobà la població en poder de Reyes Vargas i va rebre d'aquest 200 fusellers i 100 fletxers, amb els quals i els que ell portava, no dubtà en donar un cop i es dirigí a Caracas, defensada per 700 homes, entre els quals hi havia 300 veterans. Donà l'atac el 23 de març i arrabassà amb les seves tropes els rebels, que fugiren abandonant set peces d'artilleria i molts pertrets. Després d'aquesta acció, que produí sorpresa, els enemics començaren a maquinar la manera de copar i destruir la petita columna de Monteverde, i encara el mateix Ceballos va témer que la executessin, doncs en conjunt disposaven de 5.000 homes, més un cos de 2.500 protegit per 32 vaixells, que remuntaven l'Orinocoi es dirigia a la capital de la Guaiana. Monteverde que coneixia la critica situació si assolien envoltar-lo, procura fortificar a Caracas, però no va sortir d'aquesta, encara que el brigadier Ceballos li ho havia ordenat ja que no podia prestar-li auxili. L'afavorí un terratrèmol que posà gran paor en els ànims i la derrota que després d'això sofriren els rebels que atacaren als fidels guaianesos. Aprofitant-se de la predisposició general del país, Monteverde emprengué de nou la campanya sense esperar els reforços de Coro, i marxà a Barquisimeto, que ja trobà neta de rebels i on fou reforçat amb set canons i bon rebost de queviures i municions. D'allà marxà fins sobre Valencia, sense escoltar les indicacions de Ceballos que temia que l'exèrcit insurgent de Barinas, i després es posà en comunicació directa amb Miyares, capità general d'aquelles províncies que llavors es trobava a Puerto Rico. Dirigí llavors els seus moviments sobre Barinas, Tocuyo, Trujillo i principalment sobre San Carlos, portant una columna de 1.000 infants, 180 cavalls i diverses peces d'artilleria amb els corresponents pertrets. Trencà foc contra aquesta última ciutat amb tal violència que, ajudant-lo també l'esperit de deserció que hi havia en les hosts rebels, posà aquests en desordre i malbaratà el seu exèrcit, causant-li 200 morts, 127 ferits i 470 presoners, i apoderant-se de 500 fusells i de tota la cavalleria. En aquesta acció es passaren a l'exèrcit de Monteverde 67 valencians; immediatament es dirigí a Valencia, fent fugir el Govern que hi residia i que escapà a La Victòria. El dia 3 de maig Monteverde es presentà a Valencia, ensems que les tropes rebels tornaven a defensar-la i sens a donar-los temps a fer-se forts, després d'haver fet una marxa ràpida i inesperada, els agafà desprevinguts i els derrotà completament en pocs moments, agafant-los un pedrer i 100 fusells. Però després de totes aquestes victòries es trobà a una grandiosa distància del quarter general i amb el perill de què el vinguessin a atacar 3.000 insurgents amb artilleria de gros calibre; i en aquesta ocasió demanà auxili a Ceballos, el qual, malgrat que ressentit, com a bon patriota, acudí amb 700 homes disposat a posar-se al front de l'exèrcit. Mentretant, Monteverde havia rebut ordes reservades de Madrid per a conservar el comandament, i aquesta imprudència del Govern espanyol de constituir-lo en cap sense avís previ als que li eren superiors hagués pogut ocasionar seriosos disgusts, si el sentiment patriòtic no s'hagués imposat a tothom. (ca)
dbo:wikiPageID
  • 1440684 (xsd:integer)
dbo:wikiPageRevisionID
  • 17634774 (xsd:integer)
dct:subject
rdfs:comment
  • Juan Domingo de Monteverde y Ribas (San Cristóbal de La Laguna, Tenerife, 1773 - San Fernando (Cadis), 1832) fou un reconegut militar, polític i administrador colonial espanyol que, defensant els interessos de la Corona, va combatre la causa revolucionaria independentista americana durant els anys 1812 i 1813 a Veneçuela, assumint el lideratge de l'Exèrcit Reialista en aquell país. (ca)
  • Juan Domingo de Monteverde y Ribas (San Cristóbal de La Laguna, Tenerife, 1773 - San Fernando (Cadis), 1832) fou un reconegut militar, polític i administrador colonial espanyol que, defensant els interessos de la Corona, va combatre la causa revolucionaria independentista americana durant els anys 1812 i 1813 a Veneçuela, assumint el lideratge de l'Exèrcit Reialista en aquell país. (ca)
rdfs:label
  • Domingo de Monteverde (ca)
  • Domingo de Monteverde (ca)
prov:wasDerivedFrom
foaf:isPrimaryTopicOf
is foaf:primaryTopic of