La Guerra civil a Catalunya s'esdevingué, com a la resta de l'Estat espanyol, amb l'alçament de l'exèrcit colonial del Marroc (juntament amb altres guarnicions a la península), el 18 de juliol de 1936 en contra de la República legal i institucionalment establerta.

Property Value
prop-ca:any
  • 1990 (xsd:integer)
  • 2004 (xsd:integer)
  • 2006 (xsd:integer)
prop-ca:autor
  • Diversos autors
  • CENDRA i BERTRAN, Ignasi
  • © 1973-1987, Enciclopèdia Catalana S.A.
prop-ca:cognom
  • Hurtado
  • Segura
  • Villarroya
prop-ca:data
  • abril del 2012
prop-ca:edició
  • 2 (xsd:integer)
prop-ca:editorial
prop-ca:format
  • llibre
prop-ca:isbn
  • 84 (xsd:integer)
  • 978 (xsd:integer)
prop-ca:llengua
  • català
prop-ca:lloc
prop-ca:nom
  • Antoni
  • Joan
  • Víctor
prop-ca:pàgines
  • 505 (xsd:integer)
prop-ca:ref
  • Enciclopèdia
  • Cendra
prop-ca:títol
  • Gran Enciclopèdia Catalana
  • Atles de la Guerra Civil a Catalunya
  • El Consell d'Economia de Catalunya,
  • La Guerra Civil a Catalunya, . Volum 1
dbo:abstract
  • La Guerra civil a Catalunya s'esdevingué, com a la resta de l'Estat espanyol, amb l'alçament de l'exèrcit colonial del Marroc (juntament amb altres guarnicions a la península), el 18 de juliol de 1936 en contra de la República legal i institucionalment establerta. Catalunya fou l'única zona de tota Espanya que aconseguí una llei de col·lectivització, fruit de la unió de totes les forces republicanes dins el Consell d'Economia de Catalunya. Es produí el 24 d'octubre de 1936 a través d'un decret anomenat, Col·lectivització i Control Obrer d'Indústries i Comerços. A la resta de l'Espanya republicana no es pogué generalitzar la legislació col·lectivitzadora vigent a Catalunya. Després de la victòria electoral de les esquerres el febrer de 1936 (a Catalunya sota la bandera del Front d'Esquerres de Catalunya) i la substitució del president conservador Niceto Alcalá-Zamora per l'esquerrà Manuel Azaña la tensió política es va continuar incrementant. Els actes violents dels dos bàndols van culminar amb l'assassinat del líder de la dreta radical, José Calvo Sotelo. Pocs dies després va tenir lloc el fallit cop d'estat contra la II República, que va desembocar en la Guerra Civil. A Barcelona, ​​el cop va ser liderat pel general Manuel Goded, però l'oposició armada dels militants de sindicats i partits d'esquerra i la decisiva intervenció de la Guàrdia Civil va propiciar el fracàs de la rebel·lió. A partir d'aquest moment, Catalunya quedaria dins el sector no controlat pels revoltats i sota la teòrica autoritat del govern republicà. El desenvolupament de la guerra a Catalunya es va caracteritzar en una primera fase per una situació de doble poder: el de les institucions oficials (la Generalitat i el Govern republicà) d'una banda, i el de les milícies populars armades coordinades per un Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya per un altre. Es va desencadenar una onada de repressió contra els sectors als quals es considerava afins als revoltats, principalment religiosos catòlics i simpatitzants de la Lliga Catalana. La poc coordinada acció militar es va encaminar en dues direccions: una ofensiva contra l'Aragó controlat pels revoltats, que només va permetre estabilitzar el front durant un temps, i un fracassat intent de conquerir Mallorca. Amb l'avanç de la guerra es van produir també greus enfrontaments entre les organitzacions que volien donar prioritat a la revolució social, principalment la CNT i el Partit Obrer d'Unificació Marxista, i els qui consideraven prioritari dirigir els esforços al front bèl·lic i mantenir el suport dels sectors moderats. Aquest segon sector l'integrava al govern republicà, el PSUC, Esquerra Republicana de Catalunya i altres partits. L'enfrontament va culminar en les jornades de maig de 1937, durant les quals ambdós bàndols es van enfrontar amb les armes. La victòria del bàndol governamental va suposar una major integració dels anarcosindicalistes en la disciplina de l'Exèrcit Popular de la República i l'eliminació (fins i tot física) del POUM, incòmode rival comunista per al PCE i el PSUC (i dominat pels prosoviètics). Tampoc va ser bona la col·laboració entre la Generalitat dirigida per Companys i el govern republicà a causa del desig d'aquest de centralitzar el comandament bèl·lic i a la tendència d'aquella a excedir les seves competències estatutàries. Finalment l'exèrcit rebel va trencar en dos el front republicà en ocupar Vinaròs, el que va aïllar a Catalunya de la resta del territori republicà (constituït ja només per València i la zona central). La derrota dels exèrcits republicans a la batalla de l'Ebre va permetre l'ocupació de Catalunya per les tropes encapçalades pel general Franco entre 1938 i 1939. La victòria total del Generalísimo va suposar la fi de l'autonomia catalana i l'inici d'una llarga dictadura. (ca)
  • La Guerra civil a Catalunya s'esdevingué, com a la resta de l'Estat espanyol, amb l'alçament de l'exèrcit colonial del Marroc (juntament amb altres guarnicions a la península), el 18 de juliol de 1936 en contra de la República legal i institucionalment establerta. Catalunya fou l'única zona de tota Espanya que aconseguí una llei de col·lectivització, fruit de la unió de totes les forces republicanes dins el Consell d'Economia de Catalunya. Es produí el 24 d'octubre de 1936 a través d'un decret anomenat, Col·lectivització i Control Obrer d'Indústries i Comerços. A la resta de l'Espanya republicana no es pogué generalitzar la legislació col·lectivitzadora vigent a Catalunya. Després de la victòria electoral de les esquerres el febrer de 1936 (a Catalunya sota la bandera del Front d'Esquerres de Catalunya) i la substitució del president conservador Niceto Alcalá-Zamora per l'esquerrà Manuel Azaña la tensió política es va continuar incrementant. Els actes violents dels dos bàndols van culminar amb l'assassinat del líder de la dreta radical, José Calvo Sotelo. Pocs dies després va tenir lloc el fallit cop d'estat contra la II República, que va desembocar en la Guerra Civil. A Barcelona, ​​el cop va ser liderat pel general Manuel Goded, però l'oposició armada dels militants de sindicats i partits d'esquerra i la decisiva intervenció de la Guàrdia Civil va propiciar el fracàs de la rebel·lió. A partir d'aquest moment, Catalunya quedaria dins el sector no controlat pels revoltats i sota la teòrica autoritat del govern republicà. El desenvolupament de la guerra a Catalunya es va caracteritzar en una primera fase per una situació de doble poder: el de les institucions oficials (la Generalitat i el Govern republicà) d'una banda, i el de les milícies populars armades coordinades per un Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya per un altre. Es va desencadenar una onada de repressió contra els sectors als quals es considerava afins als revoltats, principalment religiosos catòlics i simpatitzants de la Lliga Catalana. La poc coordinada acció militar es va encaminar en dues direccions: una ofensiva contra l'Aragó controlat pels revoltats, que només va permetre estabilitzar el front durant un temps, i un fracassat intent de conquerir Mallorca. Amb l'avanç de la guerra es van produir també greus enfrontaments entre les organitzacions que volien donar prioritat a la revolució social, principalment la CNT i el Partit Obrer d'Unificació Marxista, i els qui consideraven prioritari dirigir els esforços al front bèl·lic i mantenir el suport dels sectors moderats. Aquest segon sector l'integrava al govern republicà, el PSUC, Esquerra Republicana de Catalunya i altres partits. L'enfrontament va culminar en les jornades de maig de 1937, durant les quals ambdós bàndols es van enfrontar amb les armes. La victòria del bàndol governamental va suposar una major integració dels anarcosindicalistes en la disciplina de l'Exèrcit Popular de la República i l'eliminació (fins i tot física) del POUM, incòmode rival comunista per al PCE i el PSUC (i dominat pels prosoviètics). Tampoc va ser bona la col·laboració entre la Generalitat dirigida per Companys i el govern republicà a causa del desig d'aquest de centralitzar el comandament bèl·lic i a la tendència d'aquella a excedir les seves competències estatutàries. Finalment l'exèrcit rebel va trencar en dos el front republicà en ocupar Vinaròs, el que va aïllar a Catalunya de la resta del territori republicà (constituït ja només per València i la zona central). La derrota dels exèrcits republicans a la batalla de l'Ebre va permetre l'ocupació de Catalunya per les tropes encapçalades pel general Franco entre 1938 i 1939. La victòria total del Generalísimo va suposar la fi de l'autonomia catalana i l'inici d'una llarga dictadura. (ca)
dbo:wikiPageID
  • 796019 (xsd:integer)
dbo:wikiPageRevisionID
  • 17455351 (xsd:integer)
dct:subject
rdfs:comment
  • La Guerra civil a Catalunya s'esdevingué, com a la resta de l'Estat espanyol, amb l'alçament de l'exèrcit colonial del Marroc (juntament amb altres guarnicions a la península), el 18 de juliol de 1936 en contra de la República legal i institucionalment establerta. (ca)
  • La Guerra civil a Catalunya s'esdevingué, com a la resta de l'Estat espanyol, amb l'alçament de l'exèrcit colonial del Marroc (juntament amb altres guarnicions a la península), el 18 de juliol de 1936 en contra de la República legal i institucionalment establerta. (ca)
rdfs:label
  • Guerra civil a Catalunya (ca)
  • Guerra civil a Catalunya (ca)
prov:wasDerivedFrom
foaf:isPrimaryTopicOf
is dbo:wikiPageRedirects of
is foaf:primaryTopic of