Lorenzo García y Panduro, que després va canviar els seus cognoms pels d'Hervás y Panduro (Horcajo de Santiago, Cuenca, 10 de maig de 1735 - Roma, 24 d'agost de 1809), va ser un polígraf jesuïta, lingüista i filòleg espanyol, considerat el pare de la lingüística comparada.

Property Value
dbo:abstract
  • Lorenzo García y Panduro, que després va canviar els seus cognoms pels d'Hervás y Panduro (Horcajo de Santiago, Cuenca, 10 de maig de 1735 - Roma, 24 d'agost de 1809), va ser un polígraf jesuïta, lingüista i filòleg espanyol, considerat el pare de la lingüística comparada. Era fill de Juan García Hervás i Inés Panduro, llauradors de poca fortuna. Ingressà en els jesuïtes a Madrid el 29 de setembre 1749 i estudià set anys de filosofia i teologia a la Universitat Complutense. Estudià també cànons, i molt especialment matemàtica i astronomia. El 1760 s'ordenà sacerdot. Després de missionar dos anys en el bisbat de Conca, es traslladà a Càceres, on ensenyà llatí al col·legi dels jesuites. El 1761 va residir a Madrid i ensenyà metafísica al Seminario de Nobles, que passà a dirigir el 1762. Dos anys després va ser destinat com a mestre de filosofia al col·legi de l'Anunciata, de Múrcia. Segons Fermín Caballero, en la biografía de Hervás y Panduro, en Conquenses ilustres, pàgines 117 a 122, Hervás, mai va estar a Amèrica. Quan els jesuïtes van ser expulsats d'Espanya per Carles III el 1767, marxà a Còrsega i tot seguit a Itàlia, residint a Forli fins a 1773 amb altres jesuïtes de la província eclesiàstica de Toledo,lliurat a la recerca i l'estudi de les matemàtiques, l'astronomia, les ciències naturals i la lingüística. Passà després a Cesena, on el marquès de Chini el va fer preceptor dels seus fills. Després d'11 anys a la Romanya, passà a Roma per tal de consultar la bibliografia de la Biblioteca Vaticana. Publicà Origine, formazione, mecanismo ed armonia degl' Idiomi ("Origen, formació, funcionament i harmonia dels idiomes", 1785), Vocabolario poliglotto, con prolegomeni sopra più de CL lingue ("Vocabulari multilingüe, amb introduccions sobre més de 150 llengües", 1787), Saggio practicco delle Lingue con prolegomeni e una raccolta di orazioni dominicali in più di trecento lingue e dialetti ("Recopilació pràctica de les llengües amb introduccions i una recol·lecció d'oracions dominicals en més de trescentes llengües i dialectes", 1787). A Roma entrà en contacte amb l'Escola de Sordmuts de Tommaso Silvestri (mort el 1789) i Camilo Mariani, els quals explicaven el mètode educatiu que l'Abate L'Epée havia practicat anteriorment a l'Institut Nacional de Sordmuts de París i en va aprendre el seu mètode, que més tard divulgaria en castellà. Va ser nomenat teòleg assessor del cardenal Albani el 1798 i canonista del cardenal Reverella. Tornà a Espanya cap a 1798, acollit a un decret de Carle IV d'Espanya que permetia als jesuïtes la seva tornada individual a Espanya i residí un temps a Barcelona; on col·laborà amb Joan Albert Martí en la fundació i establiment de l'Escola Municipal de Sordmuts (1800); va aprofitar per a investigar en l'Arxiu de la Corona d'Aragó i en l'Arxiu del'Orde de Santiago d'Uclés, i com a resultat imprimí una Descripción del archivo de la Corona de Aragón, existente en la ciudad de Barcelona y noticia del archivo general de la rden militar de Santiago en su convento de Uclés fullet, compost de dos opuscles i publicat a Cartagena el 1801; el mateix any imprimí unes Preeminencias y dignidad que en la militar Orden de Santiago tienen su prior eclesiástico y su casa matriz. Visità les runes de Cabeza del Griego que, ell en mig d'una gran polèmica identificà amb l'antiga Segobriga dels romans. El decret va ser revocat i va tornar a ser desterrat a Itàlia el 1802; fixà la seva residència a Roma; el papa Pius VII el nomenà l'any 1804 prefecte de la Biblioteca del Palau del Quirinal. El 1805 va ser nomenat soci emèrit de la Sociedad Económica Vascongada; també ho va ser la Reial Acadèmia de Ciències i Antiquitatas de Dublín i de l'Etrusca de Crotona. Traduí la Història de l'Església de l'Abat Berault-Bercastel (Madrid 1797-1808). Morí a En Roma el 24 d'agost de 1809. En lingüística, vint-i-cinc anys abans que Franz Bopp va demostrar científicament l'existència de la família indoeuropea, establí per primera vegada a Europa el parentiu entre grec i sànscrit. Al contrari que els lingüistes francesos, demostrà que l'hebreu no va ser la llengua del Paradís ni la primigènia; i la va emparentar amb les altres llengües semítiques com l'arameu, àrab i siríac. Sostingué la teoria del basc-iberisme. Establí dues noves famílies lingüístiques, la malaio-polinèsia i la finoúgrica. Va ser citat amb elogis per lingüistes com Otto Jespersen i W. von Humboldt. Va ser el primer a reconèixer la superior importància de la gramàtica i la morfologia per a decidir el parentiu de les llengües, seguin en això a Leibniz. Fins aleshores, allò que es comparava era el lèxic. Va estudiar moltes llengües, entre elles les d'Amèrica, tanmateix, les seves intencions eren més antropològiques que lingüístiques, donat que estudià les llengües només com un camí per establir famílies ètniques, i aquesta va ser la finalitat de tots els seus treballs. (ca)
  • Lorenzo García y Panduro, que després va canviar els seus cognoms pels d'Hervás y Panduro (Horcajo de Santiago, Cuenca, 10 de maig de 1735 - Roma, 24 d'agost de 1809), va ser un polígraf jesuïta, lingüista i filòleg espanyol, considerat el pare de la lingüística comparada. Era fill de Juan García Hervás i Inés Panduro, llauradors de poca fortuna. Ingressà en els jesuïtes a Madrid el 29 de setembre 1749 i estudià set anys de filosofia i teologia a la Universitat Complutense. Estudià també cànons, i molt especialment matemàtica i astronomia. El 1760 s'ordenà sacerdot. Després de missionar dos anys en el bisbat de Conca, es traslladà a Càceres, on ensenyà llatí al col·legi dels jesuites. El 1761 va residir a Madrid i ensenyà metafísica al Seminario de Nobles, que passà a dirigir el 1762. Dos anys després va ser destinat com a mestre de filosofia al col·legi de l'Anunciata, de Múrcia. Segons Fermín Caballero, en la biografía de Hervás y Panduro, en Conquenses ilustres, pàgines 117 a 122, Hervás, mai va estar a Amèrica. Quan els jesuïtes van ser expulsats d'Espanya per Carles III el 1767, marxà a Còrsega i tot seguit a Itàlia, residint a Forli fins a 1773 amb altres jesuïtes de la província eclesiàstica de Toledo,lliurat a la recerca i l'estudi de les matemàtiques, l'astronomia, les ciències naturals i la lingüística. Passà després a Cesena, on el marquès de Chini el va fer preceptor dels seus fills. Després d'11 anys a la Romanya, passà a Roma per tal de consultar la bibliografia de la Biblioteca Vaticana. Publicà Origine, formazione, mecanismo ed armonia degl' Idiomi ("Origen, formació, funcionament i harmonia dels idiomes", 1785), Vocabolario poliglotto, con prolegomeni sopra più de CL lingue ("Vocabulari multilingüe, amb introduccions sobre més de 150 llengües", 1787), Saggio practicco delle Lingue con prolegomeni e una raccolta di orazioni dominicali in più di trecento lingue e dialetti ("Recopilació pràctica de les llengües amb introduccions i una recol·lecció d'oracions dominicals en més de trescentes llengües i dialectes", 1787). A Roma entrà en contacte amb l'Escola de Sordmuts de Tommaso Silvestri (mort el 1789) i Camilo Mariani, els quals explicaven el mètode educatiu que l'Abate L'Epée havia practicat anteriorment a l'Institut Nacional de Sordmuts de París i en va aprendre el seu mètode, que més tard divulgaria en castellà. Va ser nomenat teòleg assessor del cardenal Albani el 1798 i canonista del cardenal Reverella. Tornà a Espanya cap a 1798, acollit a un decret de Carle IV d'Espanya que permetia als jesuïtes la seva tornada individual a Espanya i residí un temps a Barcelona; on col·laborà amb Joan Albert Martí en la fundació i establiment de l'Escola Municipal de Sordmuts (1800); va aprofitar per a investigar en l'Arxiu de la Corona d'Aragó i en l'Arxiu del'Orde de Santiago d'Uclés, i com a resultat imprimí una Descripción del archivo de la Corona de Aragón, existente en la ciudad de Barcelona y noticia del archivo general de la rden militar de Santiago en su convento de Uclés fullet, compost de dos opuscles i publicat a Cartagena el 1801; el mateix any imprimí unes Preeminencias y dignidad que en la militar Orden de Santiago tienen su prior eclesiástico y su casa matriz. Visità les runes de Cabeza del Griego que, ell en mig d'una gran polèmica identificà amb l'antiga Segobriga dels romans. El decret va ser revocat i va tornar a ser desterrat a Itàlia el 1802; fixà la seva residència a Roma; el papa Pius VII el nomenà l'any 1804 prefecte de la Biblioteca del Palau del Quirinal. El 1805 va ser nomenat soci emèrit de la Sociedad Económica Vascongada; també ho va ser la Reial Acadèmia de Ciències i Antiquitatas de Dublín i de l'Etrusca de Crotona. Traduí la Història de l'Església de l'Abat Berault-Bercastel (Madrid 1797-1808). Morí a En Roma el 24 d'agost de 1809. En lingüística, vint-i-cinc anys abans que Franz Bopp va demostrar científicament l'existència de la família indoeuropea, establí per primera vegada a Europa el parentiu entre grec i sànscrit. Al contrari que els lingüistes francesos, demostrà que l'hebreu no va ser la llengua del Paradís ni la primigènia; i la va emparentar amb les altres llengües semítiques com l'arameu, àrab i siríac. Sostingué la teoria del basc-iberisme. Establí dues noves famílies lingüístiques, la malaio-polinèsia i la finoúgrica. Va ser citat amb elogis per lingüistes com Otto Jespersen i W. von Humboldt. Va ser el primer a reconèixer la superior importància de la gramàtica i la morfologia per a decidir el parentiu de les llengües, seguin en això a Leibniz. Fins aleshores, allò que es comparava era el lèxic. Va estudiar moltes llengües, entre elles les d'Amèrica, tanmateix, les seves intencions eren més antropològiques que lingüístiques, donat que estudià les llengües només com un camí per establir famílies ètniques, i aquesta va ser la finalitat de tots els seus treballs. (ca)
dbo:wikiPageExternalLink
dbo:wikiPageID
  • 1268282 (xsd:integer)
dbo:wikiPageRevisionID
  • 16189065 (xsd:integer)
dct:subject
rdfs:comment
  • Lorenzo García y Panduro, que després va canviar els seus cognoms pels d'Hervás y Panduro (Horcajo de Santiago, Cuenca, 10 de maig de 1735 - Roma, 24 d'agost de 1809), va ser un polígraf jesuïta, lingüista i filòleg espanyol, considerat el pare de la lingüística comparada. (ca)
  • Lorenzo García y Panduro, que després va canviar els seus cognoms pels d'Hervás y Panduro (Horcajo de Santiago, Cuenca, 10 de maig de 1735 - Roma, 24 d'agost de 1809), va ser un polígraf jesuïta, lingüista i filòleg espanyol, considerat el pare de la lingüística comparada. (ca)
rdfs:label
  • Lorenzo Hervás y Panduro (ca)
  • Lorenzo Hervás y Panduro (ca)
owl:sameAs
prov:wasDerivedFrom
foaf:isPrimaryTopicOf
is dbo:wikiPageRedirects of
is foaf:primaryTopic of