Rafael Casanova i Comes (Moià, ca. 1660 - Sant Boi de Llobregat, 2 de maig de 1743) fou un advocat i polític català partidari de Carles d'Àustria durant la Guerra de Successió Espanyola i darrer conseller en Cap de Barcelona (1713-1714). La seva figura ha esdevingut un exemple del ciutadà compromès en la lluita contra la tirania i un símbol de la defensa de les Institucions Catalanes d'autogovern. És objecte d'homenatge durant la Diada Nacional de Catalunya.

Property Value
prop-ca:align
  • right
prop-ca:any
  • 2006 (xsd:integer)
  • 2008 (xsd:integer)
prop-ca:bgcolor
  • #B0C4DE
prop-ca:border
  • 1 (xsd:integer)
prop-ca:citació
  • dbpedia-ca:Fitxer:Uniforme-rafael-casanova-1714.jpg
  • Els artistes del segle XIX representaren el conseller en Cap de Barcelona Rafael Casanova vestint la túnica del conseller —la gramalla—. El fet és que aquesta peça s'emprava pels actes protocol·laris i que Rafael Casanova va vestir durant el setge de Barcelona uniforme militar. Màxim mandatari de Barcelona, el seguici de Rafael Casanova era nombrós i mobilitzava a patges, criats, adjunts militars i plana major de l'exèrcit. L'uniforme militar de Rafael Casanova era de color vermell carmesí, tant el fons com la divisa, per sobre del qual portava la banda de conseller en Cap, la factura del qual fou de 500 lliures catalanes. Els botons i arranjaments brodats dels punys de l'uniforme eren d'or, i la corbata de seda, amb un cost addicional de 435 lliures, 15 sous i 3 diners. Casanova controlava Barcelona desplaçant-se a cavall seguit pel seu estat major i el seu seguici personal. A la muntura del cavall hi havia gravades les armes heràldiques de Barcelona, així com a les tapafundes de les seves dues pistoles.
prop-ca:cognom
  • Albareda i Salvadó
  • Albertí
  • Brotons
  • Carreras i Bulbena
  • Garcia Espuche
  • Hernàndez
  • Riart
  • Rubio
  • Sanpere i Miquel
  • Alcoberro i Pericay
  • Bacallar Sanna
  • Castellví Obando
  • Crexell i Playà
  • Cruells i Pifarré
  • Guerrero Villar
  • Martí Fraga
  • Serret i Bernús
  • Tarter
prop-ca:càrrec
prop-ca:cònjuge
  • Maria Bosch i Barba
prop-ca:data
  • 1725 (xsd:integer)
  • 1749 (xsd:integer)
  • 1905 (xsd:integer)
  • 1912 (xsd:integer)
  • 1980 (xsd:integer)
  • 1985 (xsd:integer)
  • 1996 (xsd:integer)
  • 2006 (xsd:integer)
  • 2007 (xsd:integer)
  • 2008 (xsd:integer)
  • 2010 (xsd:integer)
  • 2014 (xsd:integer)
prop-ca:dataMort
  • 2 (xsd:integer)
prop-ca:dataNaix
  • circa 1660
prop-ca:editorial
  • Albertí Editor
  • Ed. Blume
  • Edit. Barcelonesa
  • Empúries
  • Rafael Dalmau
  • reed. 2001. Editorial Base
  • Ajuntament de Sant Boi de Llobregat
  • Ara Llibres
  • Ed. Crítica
  • Ed. El Llamp
  • Fundación Ernesto Lluch
  • Garviza
  • reed. 1997, Fund. Elías de Tejada
prop-ca:educació
  • Doctor en Dret
prop-ca:fills
prop-ca:font
  • Times
prop-ca:fontsize
  • 90.0
prop-ca:ideologia
prop-ca:imatge
  • Rafael Casanova .jpg
prop-ca:isbn
  • 84 (xsd:integer)
  • 978 (xsd:integer)
  • 8492073950 (xsd:double)
  • 9788497432818 (xsd:double)
prop-ca:midaImatge
  • 200 (xsd:integer)
prop-ca:nom
  • Agustí
  • Albert
  • Carles
  • Eduard
  • Francesc
  • Joan
  • Joaquim
  • Joaquín
  • Josep Rafael
  • Manuel
  • Ramon
  • Ròmul
  • Salvador
  • Santiago
  • Vicente
  • Xavier
prop-ca:partit
prop-ca:peu
  • Estàtua en honor de Rafael Casanova, per Rossend Nobas, a l'Ajuntament de Barcelona
prop-ca:predecessor
prop-ca:publicació
  • Rafael Casanova, Heroi i Mite
  • El Tratado de Paz con Inglaterra. Orígenes y culminación del desmembramiento de la Monarquía Española
prop-ca:ref
  • CARRERAS
  • CASTELLVI
  • CORONELA
  • ESPUCHE
  • SANPERE
  • ALBAREDA
  • ALBERTI
  • ALCOBERRO
  • BACALLAR
  • CREXELL
  • CRUELLS
  • EJERCITO
  • GUERRERO
  • MARTI
  • SERRET
  • TARTER
prop-ca:religió
prop-ca:salign
  • left
prop-ca:títol
prop-ca:url
prop-ca:width
  • 260 (xsd:integer)
dbo:abstract
  • Rafael Casanova i Comes (Moià, ca. 1660 - Sant Boi de Llobregat, 2 de maig de 1743) fou un advocat i polític català partidari de Carles d'Àustria durant la Guerra de Successió Espanyola i darrer conseller en Cap de Barcelona (1713-1714). La seva figura ha esdevingut un exemple del ciutadà compromès en la lluita contra la tirania i un símbol de la defensa de les Institucions Catalanes d'autogovern. És objecte d'homenatge durant la Diada Nacional de Catalunya. Fadristern d'una família de pagesos terratinents de Moià, de ben jove emigrà a Barcelona on estudià dret. Es doctorà als 18 anys i exercí d'advocat a Barcelona. El 1696, amb uns 36 anys, va contraure matrimoni amb Maria Bosch i Barba, viuda i filla d'una acabalada família d'adroguers barcelonins que tenia importants propietats a Sant Boi de Llobregat. Rafael Casanova i Maria Bosch passaren a viure al carrer dels Banys Nous, n. 16 de Barcelona. Tingueren quatre fills: el primer fou Francesc –que morí el 1710–; dos bessons, Pau i Teresa –que van morir el 1704 acabats de néixer–, i el fill mitjà, Rafael Casanova i Bosch –nascut el 1701 i que fou l'únic que arribà a l'edat adulta i esdevingué l'hereu del patrimoni Bosch. El 1704 morí de part la seva muller Maria Bosch i pocs dies després també moriren els dos bessons. L'any següent 1705 esclatà la Guerra de Successió Espanyola a Catalunya i Barcelona es convertí en el principal bastió austriacista. El 1706 Rafael Casanova fou extret conseller terç de Barcelona mentre Felip V es preparava per reconquerir la ciutat. Els ministres de Carles d'Àustria li recomanaren que marxés de Barcelona, però el 30 de març de 1706 Rafael Casanova s'adreçà a Carles d'Àustria i li oferí el sacrifici de les vides dels barcelonins en la seva defensa; finalment el 2 d'abril el rei comunicà que es quedaria dins la ciutat. L'endemà les tropes borbòniques iniciaren el primer setge borbònic contra Barcelona durant el qual morí el conseller en Cap de 1705-1706 Francesc de Santjoan. Quedaren al capdavant de la ciutat el conseller segon el jurista Francesc Gallart i el conseller terç l'advocat Rafael Casanova, que governaren la ciutat amb mà dura fins que l'exèrcit borbònic aixecà el setge i fugí derrotat cap a França. L'any següent 1707 Carles d’Àustria recompensà Rafael Casanova amb el títol de «Ciutadà Honrat de Barcelona», honorat així la seva actuació al capdavant de la ciutat. Amb la seva nova posició com a Ciutadà Honrat Rafael Casanova, el fadristern immigrant de Moià, havia assolit l'elit política barcelonina. A partir d'aquell any assistí a totes les assemblees del Consell de Cent i el seu nom passà a formar part de la llista de ciutadans que podien ser sortejats per a esdevenir conseller en Cap de Barcelona, eventualitat que finalment tingué lloc el novembre de 1713. El 1708, en virtut de la seva reputació, Rafael Casanova fou un dels designats —al costat de Manuel de Ferrer i Sitges i de Cristòfor Lledó i Carreras, dos prohoms radicals de l'austriacisme— com a representant de Barcelona per a rebre la reina Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel durant la cerimònia de casament amb el rei Carles d'Àustria. Després d'un fallit tractat de pau el 1709, les tropes austriacistes llançaren una nova ofensiva que culminà el 1710 amb la conquesta de Madrid. Forçades a abandonar la ciutat davant l'arribada de reforços francesos, el 1711 la posició militar dels austriacistes era ja molt compromesa. El setembre d'aquell any Carles d'Àustria marxà d'Espanya per fer-se càrrec l'Imperi Austríac arran de la mort del seu germà, deixant a Barcelona a la seva esposa Elisabet com virreina. L'any següent 1712 Casanova —novament al costat del radical Manuel de Ferrer i Sitges—, assistí a una de les conferències dels Tres Comuns on es debaté la situació política a què es veia abocada Catalunya. L'any següent 1713 culminaren les converses de pau amb la firma del Tractat d'Utrecht entre Espanya i Gran Bretanya, en l'article 13 del qual Felip V es comprometia a amnistiar als catalans i concedir-los, només, els mateixos drets i privilegis que els habitants de la Corona de Castella, un article que suposava de-facto la derogació de les Constitucions de Catalunya, tal com anteriorment ja havia fet amb els Furs d'Aragó i els Furs de València, consagrant així l'abolició de les lleis i institucions de tots els estats de la Corona d'Aragó que a partir d'aleshores passaven a estar sota les lleis i govern del Consell de Castella. Carles d'Àustria recomanà als catalans acollir-se a l'indult de Felip V i davant l'evacuació general de les tropes aliades, els diputats de la Generalitat de Catalunya de 1710-1713 i el conseller en Cap de Barcelona de 1712-1713 Manuel Flix i Ferreró es resignaren a sotmetre's a Felip V. Però una facció radical de l'aristocràcia catalana encapçalada per Manuel de Ferrer i Sitges va forçar els diputats de la Generalitat a convocar pel 30 de juny de 1713 la Junta General de Braços, assenyalant que només aquesta institució era la competent per dictaminar si Catalunya s'havia de sotmetre a Felip V. Rafael Casanova assistí a les sessions del braç reial, on el 6 de juliol es resolgué que Catalunya havia de continuar la guerra en solitari, mentre que en el braç militar —estament dels aristòcrates— els vots es dividiren entre els partidaris de la submissió i els partidaris de la guerra, tot i que aquests darrers estaven dividits en dues faccions: moderats i radicals. Després d'amenaces i coaccions els partidaris de continuar la guerra triomfaren i els diputats de la Generalitat feren pública la proclamació el 9 de juliol de 1713. La Junta de Braços nomenà una comissió de govern, la «Junta dels 36», formada majoritàriament per radicals i es renovaren els diputats de la Generalitat, també de la facció radical. Després de la proclamació Rafael Casanova continuà dins Barcelona mentre que desenes d'austriacistes en fugien denunciant que l'únic que aconseguirien els radicals seria dur Catalunya a un desastre total. La «Junta dels 36» abanderà una expedició militar que acabà en desastre l'octubre de 1713, mentre a l'interior de la ciutat es desfermaren les tensions entre els radicals i els moderats, encapçalats aquests pel conseller en Cap de Barcelona de 1712-1713 Manuel Flix i Ferreró, declarat partidari de la submissió negociada amb Felip V. Flix havia continuat en el càrrec i havia nomenat la «Junta dels 24» —d'àmbit municipal— des de la qual bloquejava els excessos dels radicals de «Junta dels 36» i els nous diputats de la Generalitat, mentre de comú acord amb l'ambaixador català a Londres Pau Ignasi Dalmases es preparava una operació per negociar la submissió de Catalunya a París. Però l'operació fou avortada el 30 de novembre de 1713 quan es procedí a la tradicional renovació dels consellers de Barcelona sortint escollit per conseller en Cap Rafael Casanova. El nou govern municipal suposà un canvi total respecte a l'anterior de Manuel Flix i Ferreró. Casanova retirà tota atribució diplomàtica a l'ambaixador Dalmases per evitar cap altra temptativa diplomàtica de negociar la submissió. Així mateix pressionà a Antonio de Villarroel, que fins aleshores havia gaudit de plena autonomia militar plantejant una estratègia conservadora que buscava guanyar temps. El nou conseller en Cap li exigí que immediatament ordenés llançar atacs continus, cada nit, contra el cordó de bloqueig per desgastar les tropes borbòniques. La guerra havia entrat en una nova fase. El càrrec de conseller en Cap duia aparellat el grau de governador militar de Barcelona i el control de la milícia gremial —la Coronela de Barcelona—, el component més nombrós de la guarnició. Amb el control de Barcelona afermat i avortada qualsevol temptativa de negociació diplomàtica, es formà una nova expedició a l'exterior sota les ordres del marquès del Poal perquè aixequés Catalunya en armes. L'aixecament esclatà el gener del 1714, quan els borbònics intentaren cobrar un impost de guerra —les quinzenades—. A Catalunya els impostos els fixaven les Corts Catalanes, no el rei, i les recaptava la Generalitat, no l'exèrcit borbònic. L'aixecament fou reprimit per les tropes borbòniques amb una brutalitat extraordinària cremant totes les viles que s'havien negat a pagar l'impost. A finals de febrer de 1714 es produí un intent de cop d'estat a Barcelona que pretenia derrocar el govern municipal. El cop no es produí, però serví d'excusa per destituir tots els moderats de la «Junta dels 24» nomenada anteriorment per Manuel Flix, que foren rellevats pels radicals que abans havien format la «Junta del 36», alhora que els diputats radicals de la Generalitat els cedien totes les competències militars. A partir d'aleshores el conseller en Cap de Barcelona —l'alcalde de Barcelona— Rafael Casanova es convertí en el màxim mandatari polític, i militar, de Catalunya i la «Junta dels 24 de Barcelona» en el màxim òrgan de direcció de la guerra. L'estratègia dels radicals implicava aguantar fins que Carles d'Àustria firmés la pau amb França, fet que obligaria a la retirada de les tropes franceses que ajudaven Felip V, al qual sense l'ajut francès li seria del tot impossible conquerir Barcelona. Però les pressions diplomàtiques de Felip V aconseguiren que al Tractat de Rastatt del 6 de març de 1714 no es donés donà cap solució al «Cas dels Catalans». Havent frustrat l'estratègia diplomàtica dels radicals, a la cort de Madrid es preparà un nou intent de sortida negociada al conflicte facultant al primer ministre de Felip V Jean Orry perquè negociés la submissió de Catalunya a canvi de mantenir les lleis municipals. A Barcelona les notícies de la firma del tractat de Rastatt foren inicialment confuses i es féu creure a la població que el tractat havia resultat favorable i que aviat la ciutat seria alliberada. El primer ministre de Felip V esperava trobar una ciutat abatuda i predisposada a negociar la rendició, però quan arribà a Barcelona es trobà una ciutat eufòrica que celebrava el seu imminent alliberament; el conseller en Cap Rafael Casanova i la nova «Junta dels 24» rebutjaren les propostes de Jean Orry frustrant per tercera vegada un intent de negociar la submissió de Catalunya a Felip V. Però ja sense estratègia diplomàtica i sense esperances d'un suport militar exterior els dirigents radicals —els consellers de Barcelona al capdavant de la «Junta dels 24», els diputats de la Generalitat i els membres del Braç militar— tancaren files i formaren una «Junta de Teòlegs» perquè enardís al poble en la creença que lliuraven una «guerra justa» i que els salvaria un miracle final. El darrer reducte d'oposició interna als radicals el formaven els militars i —més concretament— Villarroel, que quan el 1713 havia acceptat el càrrec de general comandant havia advertit que només dirigiria la defensa mentre tingués tropes suficients. Per aconseguir el control total sobre els militars els consellers de Barcelona convocaren els oficials de l'exèrcit i el 19 de maig els feren jurar «que la defensa ha de ser efectiva i inalterable fins a la darrera gota de sang en tots els habitants d'aquesta plaça». A Madrid, frustrat l'intent de negociació de Jean Orry, Felip V demanà al seu avi Lluís XIV de França que li enviés reforços i finalment el 6 de juliol del 1714 arribà davant Barcelona el mariscal Berwick, portant sota les seves ordres a l'exèrcit francès continental dotat d'artilleria pesant capaç d'abatre les muralles de la ciutat i iniciar un veritable setge militar. Carles d'Àustria, alarmat pel radicalisme dels dirigents de Barcelona, envià a Villarroel comissions per poder negociar una capitulació si ho veia possible, mentre el seu primer ministre Ramon de Vilana Perlas ideà un pla perquè els britànics servissin de força d'interposició entrant a Barcelona per evitar l'assalt borbònic, però els militars britànics rebutjaren el pla fins que no tinguessin ordres del seu govern. El 12, 13 i 14 d'agost les tropes borbòniques llançaren diversos atacs per conquerir la ciutat però fracassaren; Berwick informà Lluís XIV que a Barcelona «els enemics es defensen com desesperats». Entre tant a Londres el miracle diplomàtic que els resistents esperaven ocorregué: la mort de la reina Anna de Gran Bretanya propicià un canvi de govern a Anglaterra. L'ambaixador català a Londres, restituït en la seva comissió, pressionà el consell de regència i aquests ordenaren a l'esquadra britànica salpar cap a Barcelona per salvar la ciutat, però les pressions diplomàtiques franceses provocaren la paralització de les ordres, que quedaren en suspens durant uns dies en espera de l'entronització del nou rei Jordi I de Gran Bretanya. A Barcelona la situació s'havia tornat crítica car ja no hi quedaven aliments, augmentant les desercions i esclatant motins entre els barcelonins que demanaven pa. Sense tropes suficients per aturar un altre assalt borbònic i evitar una carnisseria Villarroel pressionà la «Junta dels 24» perquè capitulés. El 3 de setembre, abans de llançar l'assalt definitiu, Berwick anuncià als defensors de Barcelona que tenia una proposta. Rafael Casanova convocà els Tres Comuns de Catalunya perquè prenguessin una resolució final. Es reuniren els Tres Comuns —consellers de Barcelona, diputats de la Generalitat, i oficials del Braç Militar— per separat. Davant la imminència de l'assalt borbònic Casanova convencé els membres de la «Junta dels 24» perquè intentessin guanyar temps demanant a Berwick un armistici de 12 dies a canvi d'escoltar la proposta borbònica. Quan ja quatre membres havien votat favorablement en aquest sentit, la votació quedà interrompuda perquè se'ls anuncià que els diputats de la Generalitat i els oficials del Braç Militar havien votat no escoltar la proposició borbònica fos quina fos. Per mantenir la unitat institucional Rafael Casanova demanà als que restaven per votar de la «Junta dels 24» que ho fessin en sentit contrari a allò què ell mateix havia proposat moments abans. D'aquesta manera finalment el 6 de setembre anunciaren a Berwick que «Els Tres Comuns s'han ajuntat i, considerada la proposició feta per un oficial dels enemics, responen que no volen sentir, ni admetre, cap proposició de l'enemic». Villarroel dimití i els consellers li anunciaren que podria abandonar Barcelona quan arribés el proper comboi de Mallorca que esperaven per la matinada del 12 de setembre. Però la matinada de l'11 de setembre les tropes borbòniques llançaren l'assalt final sobre Barcelona. Rafael Casanova caigué ferit quan comandava un contraatac de la Coronela de Barcelona pel sector de Sant Pere, essent rellevat en el càrrec pel conseller segon Feliu de la Penya. Mentre estant Villarroel, reincorporat al servei, caigué ferit comandant una càrrega de cavalleria prop de la plaça del Born. Després d'unes 10 hores de combats Villarroel, atès de les ferides a la seva residència, ordenà suspendre les hostilitats sense autorització dels dirigents polítics catalans. Finalment el 12 de setembre, amb la ciutat en runes i les muralles ocupades pels borbònics, els Tres Comuns es veieren abocats a rendir-se a discreció davant Berwick. Casanova fou informat de la rendició mentre era atès a l'improvisat hospital de sang instal·lat al col·legi de Mercè. Barcelona fou ocupada el 13 de setembre de 1714. En el pacte de capitulació Berwick va concedir als caps de la rebel·lió la vida i el perdó pels delictes comesos. Quatre dies després, el 16 de setembre de 1714, foren abolits els Tres Comuns de Catalunya —Generalitat de Catalunya, el Consell de Cent de Barcelona, i el Braç militar de Catalunya—. El 20 de setembre l'exèrcit francès lliurà Barcelona al govern espanyol moment en el qual, contravenint els pactes de capitulació amb els francesos, Villarroel i altres 24 oficials de l'exèrcit català foren detinguts; entre ells el coronel Sebastià Dalmau, que en el moment de la detenció es trobava jugant a cartes amb el tinent general francès marquès de Guerchy a qui havia convidat a sopar a casa seva. Havent empresonat als 25 caps militars perquè servissin de boc expiatori davant Felip V, els polítics com Rafael Casanova i els altres 1.100 «jefes y caudillos de la rebelión» foren castigats —no amb la presó—, sinó amb la confiscació perpètua de les seves propietats. Dirigents com Manuel de Ferrer i Sitges o Rafael Casanova continuaren vivint a Barcelona, per bé que aquest no pogué reprendre la seva activitat professional fins que es curà de la seva ferida a principis de 1715. El 1716 el capità general Francisco Pío de Saboya ordenà que fossin entregats tots els documents relacionats amb l'austriacisme per fer-los cremar i Rafael Casanova hagué d'entregar a la Reial Audiència el títol de Ciutadà Honrat de Barcelona que li havia atorgat Carles d'Àustria així com les Constitucions de Catalunya de 1706. La Guerra de Successió Espanyola no finalitzà definitivament —en termes diplomàtics— fins a l'any 1725, quan es firmà el Tractat de Viena pel qual Carles d'Àustria renuncià als seus drets a la corona d'Espanya i Felip V reconegué al primer el domini sobre els antics territoris espanyols a Itàlia i a Flandes. El tractat estipulava l'alliberament dels militars empresonats el 1714 i el retorn dels béns confiscats. Els béns de Rafael Casanova, confiscat des del 3 de desembre de 1713 —4 dies després d'ésser escollit conseller en Cap de Barcelona— li foren retornats el 31 d'octubre de 1725. Recuperada la casa pairal de Sant Boi de Llobregat, Casanova es negà que continués servint per a l'allotjament de tropes borbòniques, mantenint conflicte obert amb l'alcalde botifler de la vila. Els problemes continuaren el 1730 quan el fiscal de la Intendència General de Catalunya instà un plet contra Rafael Casanova exigint-li que havia de pagar les rendes endarrerides pels béns que havien estat confiscats per la Hisenda Reial. El 1734, amb uns 74 anys, Rafael Casanova deixà d'exercir com a advocat de la comunitat de preveres de Moià i el 1737 passà a viure a Sant Boi de Llobregat, on morí el 2 de maig de 1743 i fou enterrat en un vas sepulcral anònim de l'església de Sant Baldiri. Anys després el terra de l'església seria completament pavimentat i es perdria tot rastre del fadristern de Moià que, emigrat a Barcelona per ser advocat, havia esdevingut el seu conseller en Cap defensat les llibertats constitucionals de Catalunya fins al darrer alè contra l'absolutisme. El 1812, un segle després 1714 i davant del fracàs polític, social i econòmic de l'absolutisme borbònic ja en plena descomposició, es convocaren les Corts de Cadis per fundar una monarquia constitucional a Espanya que posés fi a un segle de tirania absolutista. Fou en aquelles sessions constituents quan es produí la primera reivindicació pública de la memòria històrica de Rafael Casanova i de les llibertats constitucionals catalanes per part del delegat català Antoni de Capmany. Anys després l'Ajuntament de Barcelona dedicà un carrer a la seva memòria i el 1888 una estàtua en honor seu per ser el «darrer conseller en Cap, ferit en el setge d'aquesta ciutat empunyant la bandera de Santa Eulàlia en defensa de les Institucions Catalanes». El 1889 l'estàtua de Rafael Casanova es convertí en símbol de la defensa de les Institucions Catalanes quan fou el punt de concentració de la manifestació organitzada en protesta per la promulgació a Madrid de la reforma del codi civil espanyol que arraconava el dret civil català que havia sobreviscut els Decrets de Nova Planta el 1714. El 1925 la dictadura del general Primo de Rivera abolí la Mancomunitat de Catalunya i prohibí l'homenatge a Rafael Casanova i la commemoració de l'11 de Setembre. Restablerta la democràcia es restabliren els homenatges i el 1936, en esclatar la Guerra Civil Espanyola es vindicà novament la figura de Rafael Casanova com a exemple del ciutadà compromès en la lluita contra la tirania —absolutista el 1714, feixista el 1936—. La dictadura del general Franco tornà a prohibir l'homenatge a Rafael Casanova i la commemoració de l'11 de Setembre. Restablerta la democràcia el Parlament de Catalunya declarà oficialment la commemoració de l'11 de Setembre com a Diada Nacional, durant la qual les entitats de la societat civil catalana realitzen una emotiva ofrena floral a Rafael Casanova esdevingut un símbol de la defensa de les Institucions Catalanes d'autogovern i un exemple del ciutadà compromès en la lluita contra la tirania. (ca)
  • Rafael Casanova i Comes (Moià, ca. 1660 - Sant Boi de Llobregat, 2 de maig de 1743) fou un advocat i polític català partidari de Carles d'Àustria durant la Guerra de Successió Espanyola i darrer conseller en Cap de Barcelona (1713-1714). La seva figura ha esdevingut un exemple del ciutadà compromès en la lluita contra la tirania i un símbol de la defensa de les Institucions Catalanes d'autogovern. És objecte d'homenatge durant la Diada Nacional de Catalunya. Fadristern d'una família de pagesos terratinents de Moià, de ben jove emigrà a Barcelona on estudià dret. Es doctorà als 18 anys i exercí d'advocat a Barcelona. El 1696, amb uns 36 anys, va contraure matrimoni amb Maria Bosch i Barba, viuda i filla d'una acabalada família d'adroguers barcelonins que tenia importants propietats a Sant Boi de Llobregat. Rafael Casanova i Maria Bosch passaren a viure al carrer dels Banys Nous, n. 16 de Barcelona. Tingueren quatre fills: el primer fou Francesc –que morí el 1710–; dos bessons, Pau i Teresa –que van morir el 1704 acabats de néixer–, i el fill mitjà, Rafael Casanova i Bosch –nascut el 1701 i que fou l'únic que arribà a l'edat adulta i esdevingué l'hereu del patrimoni Bosch. El 1704 morí de part la seva muller Maria Bosch i pocs dies després també moriren els dos bessons. L'any següent 1705 esclatà la Guerra de Successió Espanyola a Catalunya i Barcelona es convertí en el principal bastió austriacista. El 1706 Rafael Casanova fou extret conseller terç de Barcelona mentre Felip V es preparava per reconquerir la ciutat. Els ministres de Carles d'Àustria li recomanaren que marxés de Barcelona, però el 30 de març de 1706 Rafael Casanova s'adreçà a Carles d'Àustria i li oferí el sacrifici de les vides dels barcelonins en la seva defensa; finalment el 2 d'abril el rei comunicà que es quedaria dins la ciutat. L'endemà les tropes borbòniques iniciaren el primer setge borbònic contra Barcelona durant el qual morí el conseller en Cap de 1705-1706 Francesc de Santjoan. Quedaren al capdavant de la ciutat el conseller segon el jurista Francesc Gallart i el conseller terç l'advocat Rafael Casanova, que governaren la ciutat amb mà dura fins que l'exèrcit borbònic aixecà el setge i fugí derrotat cap a França. L'any següent 1707 Carles d’Àustria recompensà Rafael Casanova amb el títol de «Ciutadà Honrat de Barcelona», honorat així la seva actuació al capdavant de la ciutat. Amb la seva nova posició com a Ciutadà Honrat Rafael Casanova, el fadristern immigrant de Moià, havia assolit l'elit política barcelonina. A partir d'aquell any assistí a totes les assemblees del Consell de Cent i el seu nom passà a formar part de la llista de ciutadans que podien ser sortejats per a esdevenir conseller en Cap de Barcelona, eventualitat que finalment tingué lloc el novembre de 1713. El 1708, en virtut de la seva reputació, Rafael Casanova fou un dels designats —al costat de Manuel de Ferrer i Sitges i de Cristòfor Lledó i Carreras, dos prohoms radicals de l'austriacisme— com a representant de Barcelona per a rebre la reina Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel durant la cerimònia de casament amb el rei Carles d'Àustria. Després d'un fallit tractat de pau el 1709, les tropes austriacistes llançaren una nova ofensiva que culminà el 1710 amb la conquesta de Madrid. Forçades a abandonar la ciutat davant l'arribada de reforços francesos, el 1711 la posició militar dels austriacistes era ja molt compromesa. El setembre d'aquell any Carles d'Àustria marxà d'Espanya per fer-se càrrec l'Imperi Austríac arran de la mort del seu germà, deixant a Barcelona a la seva esposa Elisabet com virreina. L'any següent 1712 Casanova —novament al costat del radical Manuel de Ferrer i Sitges—, assistí a una de les conferències dels Tres Comuns on es debaté la situació política a què es veia abocada Catalunya. L'any següent 1713 culminaren les converses de pau amb la firma del Tractat d'Utrecht entre Espanya i Gran Bretanya, en l'article 13 del qual Felip V es comprometia a amnistiar als catalans i concedir-los, només, els mateixos drets i privilegis que els habitants de la Corona de Castella, un article que suposava de-facto la derogació de les Constitucions de Catalunya, tal com anteriorment ja havia fet amb els Furs d'Aragó i els Furs de València, consagrant així l'abolició de les lleis i institucions de tots els estats de la Corona d'Aragó que a partir d'aleshores passaven a estar sota les lleis i govern del Consell de Castella. Carles d'Àustria recomanà als catalans acollir-se a l'indult de Felip V i davant l'evacuació general de les tropes aliades, els diputats de la Generalitat de Catalunya de 1710-1713 i el conseller en Cap de Barcelona de 1712-1713 Manuel Flix i Ferreró es resignaren a sotmetre's a Felip V. Però una facció radical de l'aristocràcia catalana encapçalada per Manuel de Ferrer i Sitges va forçar els diputats de la Generalitat a convocar pel 30 de juny de 1713 la Junta General de Braços, assenyalant que només aquesta institució era la competent per dictaminar si Catalunya s'havia de sotmetre a Felip V. Rafael Casanova assistí a les sessions del braç reial, on el 6 de juliol es resolgué que Catalunya havia de continuar la guerra en solitari, mentre que en el braç militar —estament dels aristòcrates— els vots es dividiren entre els partidaris de la submissió i els partidaris de la guerra, tot i que aquests darrers estaven dividits en dues faccions: moderats i radicals. Després d'amenaces i coaccions els partidaris de continuar la guerra triomfaren i els diputats de la Generalitat feren pública la proclamació el 9 de juliol de 1713. La Junta de Braços nomenà una comissió de govern, la «Junta dels 36», formada majoritàriament per radicals i es renovaren els diputats de la Generalitat, també de la facció radical. Després de la proclamació Rafael Casanova continuà dins Barcelona mentre que desenes d'austriacistes en fugien denunciant que l'únic que aconseguirien els radicals seria dur Catalunya a un desastre total. La «Junta dels 36» abanderà una expedició militar que acabà en desastre l'octubre de 1713, mentre a l'interior de la ciutat es desfermaren les tensions entre els radicals i els moderats, encapçalats aquests pel conseller en Cap de Barcelona de 1712-1713 Manuel Flix i Ferreró, declarat partidari de la submissió negociada amb Felip V. Flix havia continuat en el càrrec i havia nomenat la «Junta dels 24» —d'àmbit municipal— des de la qual bloquejava els excessos dels radicals de «Junta dels 36» i els nous diputats de la Generalitat, mentre de comú acord amb l'ambaixador català a Londres Pau Ignasi Dalmases es preparava una operació per negociar la submissió de Catalunya a París. Però l'operació fou avortada el 30 de novembre de 1713 quan es procedí a la tradicional renovació dels consellers de Barcelona sortint escollit per conseller en Cap Rafael Casanova. El nou govern municipal suposà un canvi total respecte a l'anterior de Manuel Flix i Ferreró. Casanova retirà tota atribució diplomàtica a l'ambaixador Dalmases per evitar cap altra temptativa diplomàtica de negociar la submissió. Així mateix pressionà a Antonio de Villarroel, que fins aleshores havia gaudit de plena autonomia militar plantejant una estratègia conservadora que buscava guanyar temps. El nou conseller en Cap li exigí que immediatament ordenés llançar atacs continus, cada nit, contra el cordó de bloqueig per desgastar les tropes borbòniques. La guerra havia entrat en una nova fase. El càrrec de conseller en Cap duia aparellat el grau de governador militar de Barcelona i el control de la milícia gremial —la Coronela de Barcelona—, el component més nombrós de la guarnició. Amb el control de Barcelona afermat i avortada qualsevol temptativa de negociació diplomàtica, es formà una nova expedició a l'exterior sota les ordres del marquès del Poal perquè aixequés Catalunya en armes. L'aixecament esclatà el gener del 1714, quan els borbònics intentaren cobrar un impost de guerra —les quinzenades—. A Catalunya els impostos els fixaven les Corts Catalanes, no el rei, i les recaptava la Generalitat, no l'exèrcit borbònic. L'aixecament fou reprimit per les tropes borbòniques amb una brutalitat extraordinària cremant totes les viles que s'havien negat a pagar l'impost. A finals de febrer de 1714 es produí un intent de cop d'estat a Barcelona que pretenia derrocar el govern municipal. El cop no es produí, però serví d'excusa per destituir tots els moderats de la «Junta dels 24» nomenada anteriorment per Manuel Flix, que foren rellevats pels radicals que abans havien format la «Junta del 36», alhora que els diputats radicals de la Generalitat els cedien totes les competències militars. A partir d'aleshores el conseller en Cap de Barcelona —l'alcalde de Barcelona— Rafael Casanova es convertí en el màxim mandatari polític, i militar, de Catalunya i la «Junta dels 24 de Barcelona» en el màxim òrgan de direcció de la guerra. L'estratègia dels radicals implicava aguantar fins que Carles d'Àustria firmés la pau amb França, fet que obligaria a la retirada de les tropes franceses que ajudaven Felip V, al qual sense l'ajut francès li seria del tot impossible conquerir Barcelona. Però les pressions diplomàtiques de Felip V aconseguiren que al Tractat de Rastatt del 6 de març de 1714 no es donés donà cap solució al «Cas dels Catalans». Havent frustrat l'estratègia diplomàtica dels radicals, a la cort de Madrid es preparà un nou intent de sortida negociada al conflicte facultant al primer ministre de Felip V Jean Orry perquè negociés la submissió de Catalunya a canvi de mantenir les lleis municipals. A Barcelona les notícies de la firma del tractat de Rastatt foren inicialment confuses i es féu creure a la població que el tractat havia resultat favorable i que aviat la ciutat seria alliberada. El primer ministre de Felip V esperava trobar una ciutat abatuda i predisposada a negociar la rendició, però quan arribà a Barcelona es trobà una ciutat eufòrica que celebrava el seu imminent alliberament; el conseller en Cap Rafael Casanova i la nova «Junta dels 24» rebutjaren les propostes de Jean Orry frustrant per tercera vegada un intent de negociar la submissió de Catalunya a Felip V. Però ja sense estratègia diplomàtica i sense esperances d'un suport militar exterior els dirigents radicals —els consellers de Barcelona al capdavant de la «Junta dels 24», els diputats de la Generalitat i els membres del Braç militar— tancaren files i formaren una «Junta de Teòlegs» perquè enardís al poble en la creença que lliuraven una «guerra justa» i que els salvaria un miracle final. El darrer reducte d'oposició interna als radicals el formaven els militars i —més concretament— Villarroel, que quan el 1713 havia acceptat el càrrec de general comandant havia advertit que només dirigiria la defensa mentre tingués tropes suficients. Per aconseguir el control total sobre els militars els consellers de Barcelona convocaren els oficials de l'exèrcit i el 19 de maig els feren jurar «que la defensa ha de ser efectiva i inalterable fins a la darrera gota de sang en tots els habitants d'aquesta plaça». A Madrid, frustrat l'intent de negociació de Jean Orry, Felip V demanà al seu avi Lluís XIV de França que li enviés reforços i finalment el 6 de juliol del 1714 arribà davant Barcelona el mariscal Berwick, portant sota les seves ordres a l'exèrcit francès continental dotat d'artilleria pesant capaç d'abatre les muralles de la ciutat i iniciar un veritable setge militar. Carles d'Àustria, alarmat pel radicalisme dels dirigents de Barcelona, envià a Villarroel comissions per poder negociar una capitulació si ho veia possible, mentre el seu primer ministre Ramon de Vilana Perlas ideà un pla perquè els britànics servissin de força d'interposició entrant a Barcelona per evitar l'assalt borbònic, però els militars britànics rebutjaren el pla fins que no tinguessin ordres del seu govern. El 12, 13 i 14 d'agost les tropes borbòniques llançaren diversos atacs per conquerir la ciutat però fracassaren; Berwick informà Lluís XIV que a Barcelona «els enemics es defensen com desesperats». Entre tant a Londres el miracle diplomàtic que els resistents esperaven ocorregué: la mort de la reina Anna de Gran Bretanya propicià un canvi de govern a Anglaterra. L'ambaixador català a Londres, restituït en la seva comissió, pressionà el consell de regència i aquests ordenaren a l'esquadra britànica salpar cap a Barcelona per salvar la ciutat, però les pressions diplomàtiques franceses provocaren la paralització de les ordres, que quedaren en suspens durant uns dies en espera de l'entronització del nou rei Jordi I de Gran Bretanya. A Barcelona la situació s'havia tornat crítica car ja no hi quedaven aliments, augmentant les desercions i esclatant motins entre els barcelonins que demanaven pa. Sense tropes suficients per aturar un altre assalt borbònic i evitar una carnisseria Villarroel pressionà la «Junta dels 24» perquè capitulés. El 3 de setembre, abans de llançar l'assalt definitiu, Berwick anuncià als defensors de Barcelona que tenia una proposta. Rafael Casanova convocà els Tres Comuns de Catalunya perquè prenguessin una resolució final. Es reuniren els Tres Comuns —consellers de Barcelona, diputats de la Generalitat, i oficials del Braç Militar— per separat. Davant la imminència de l'assalt borbònic Casanova convencé els membres de la «Junta dels 24» perquè intentessin guanyar temps demanant a Berwick un armistici de 12 dies a canvi d'escoltar la proposta borbònica. Quan ja quatre membres havien votat favorablement en aquest sentit, la votació quedà interrompuda perquè se'ls anuncià que els diputats de la Generalitat i els oficials del Braç Militar havien votat no escoltar la proposició borbònica fos quina fos. Per mantenir la unitat institucional Rafael Casanova demanà als que restaven per votar de la «Junta dels 24» que ho fessin en sentit contrari a allò què ell mateix havia proposat moments abans. D'aquesta manera finalment el 6 de setembre anunciaren a Berwick que «Els Tres Comuns s'han ajuntat i, considerada la proposició feta per un oficial dels enemics, responen que no volen sentir, ni admetre, cap proposició de l'enemic». Villarroel dimití i els consellers li anunciaren que podria abandonar Barcelona quan arribés el proper comboi de Mallorca que esperaven per la matinada del 12 de setembre. Però la matinada de l'11 de setembre les tropes borbòniques llançaren l'assalt final sobre Barcelona. Rafael Casanova caigué ferit quan comandava un contraatac de la Coronela de Barcelona pel sector de Sant Pere, essent rellevat en el càrrec pel conseller segon Feliu de la Penya. Mentre estant Villarroel, reincorporat al servei, caigué ferit comandant una càrrega de cavalleria prop de la plaça del Born. Després d'unes 10 hores de combats Villarroel, atès de les ferides a la seva residència, ordenà suspendre les hostilitats sense autorització dels dirigents polítics catalans. Finalment el 12 de setembre, amb la ciutat en runes i les muralles ocupades pels borbònics, els Tres Comuns es veieren abocats a rendir-se a discreció davant Berwick. Casanova fou informat de la rendició mentre era atès a l'improvisat hospital de sang instal·lat al col·legi de Mercè. Barcelona fou ocupada el 13 de setembre de 1714. En el pacte de capitulació Berwick va concedir als caps de la rebel·lió la vida i el perdó pels delictes comesos. Quatre dies després, el 16 de setembre de 1714, foren abolits els Tres Comuns de Catalunya —Generalitat de Catalunya, el Consell de Cent de Barcelona, i el Braç militar de Catalunya—. El 20 de setembre l'exèrcit francès lliurà Barcelona al govern espanyol moment en el qual, contravenint els pactes de capitulació amb els francesos, Villarroel i altres 24 oficials de l'exèrcit català foren detinguts; entre ells el coronel Sebastià Dalmau, que en el moment de la detenció es trobava jugant a cartes amb el tinent general francès marquès de Guerchy a qui havia convidat a sopar a casa seva. Havent empresonat als 25 caps militars perquè servissin de boc expiatori davant Felip V, els polítics com Rafael Casanova i els altres 1.100 «jefes y caudillos de la rebelión» foren castigats —no amb la presó—, sinó amb la confiscació perpètua de les seves propietats. Dirigents com Manuel de Ferrer i Sitges o Rafael Casanova continuaren vivint a Barcelona, per bé que aquest no pogué reprendre la seva activitat professional fins que es curà de la seva ferida a principis de 1715. El 1716 el capità general Francisco Pío de Saboya ordenà que fossin entregats tots els documents relacionats amb l'austriacisme per fer-los cremar i Rafael Casanova hagué d'entregar a la Reial Audiència el títol de Ciutadà Honrat de Barcelona que li havia atorgat Carles d'Àustria així com les Constitucions de Catalunya de 1706. La Guerra de Successió Espanyola no finalitzà definitivament —en termes diplomàtics— fins a l'any 1725, quan es firmà el Tractat de Viena pel qual Carles d'Àustria renuncià als seus drets a la corona d'Espanya i Felip V reconegué al primer el domini sobre els antics territoris espanyols a Itàlia i a Flandes. El tractat estipulava l'alliberament dels militars empresonats el 1714 i el retorn dels béns confiscats. Els béns de Rafael Casanova, confiscat des del 3 de desembre de 1713 —4 dies després d'ésser escollit conseller en Cap de Barcelona— li foren retornats el 31 d'octubre de 1725. Recuperada la casa pairal de Sant Boi de Llobregat, Casanova es negà que continués servint per a l'allotjament de tropes borbòniques, mantenint conflicte obert amb l'alcalde botifler de la vila. Els problemes continuaren el 1730 quan el fiscal de la Intendència General de Catalunya instà un plet contra Rafael Casanova exigint-li que havia de pagar les rendes endarrerides pels béns que havien estat confiscats per la Hisenda Reial. El 1734, amb uns 74 anys, Rafael Casanova deixà d'exercir com a advocat de la comunitat de preveres de Moià i el 1737 passà a viure a Sant Boi de Llobregat, on morí el 2 de maig de 1743 i fou enterrat en un vas sepulcral anònim de l'església de Sant Baldiri. Anys després el terra de l'església seria completament pavimentat i es perdria tot rastre del fadristern de Moià que, emigrat a Barcelona per ser advocat, havia esdevingut el seu conseller en Cap defensat les llibertats constitucionals de Catalunya fins al darrer alè contra l'absolutisme. El 1812, un segle després 1714 i davant del fracàs polític, social i econòmic de l'absolutisme borbònic ja en plena descomposició, es convocaren les Corts de Cadis per fundar una monarquia constitucional a Espanya que posés fi a un segle de tirania absolutista. Fou en aquelles sessions constituents quan es produí la primera reivindicació pública de la memòria històrica de Rafael Casanova i de les llibertats constitucionals catalanes per part del delegat català Antoni de Capmany. Anys després l'Ajuntament de Barcelona dedicà un carrer a la seva memòria i el 1888 una estàtua en honor seu per ser el «darrer conseller en Cap, ferit en el setge d'aquesta ciutat empunyant la bandera de Santa Eulàlia en defensa de les Institucions Catalanes». El 1889 l'estàtua de Rafael Casanova es convertí en símbol de la defensa de les Institucions Catalanes quan fou el punt de concentració de la manifestació organitzada en protesta per la promulgació a Madrid de la reforma del codi civil espanyol que arraconava el dret civil català que havia sobreviscut els Decrets de Nova Planta el 1714. El 1925 la dictadura del general Primo de Rivera abolí la Mancomunitat de Catalunya i prohibí l'homenatge a Rafael Casanova i la commemoració de l'11 de Setembre. Restablerta la democràcia es restabliren els homenatges i el 1936, en esclatar la Guerra Civil Espanyola es vindicà novament la figura de Rafael Casanova com a exemple del ciutadà compromès en la lluita contra la tirania —absolutista el 1714, feixista el 1936—. La dictadura del general Franco tornà a prohibir l'homenatge a Rafael Casanova i la commemoració de l'11 de Setembre. Restablerta la democràcia el Parlament de Catalunya declarà oficialment la commemoració de l'11 de Setembre com a Diada Nacional, durant la qual les entitats de la societat civil catalana realitzen una emotiva ofrena floral a Rafael Casanova esdevingut un símbol de la defensa de les Institucions Catalanes d'autogovern i un exemple del ciutadà compromès en la lluita contra la tirania. (ca)
dbo:birthPlace
dbo:deathPlace
dbo:nationality
dbo:occupation
dbo:residence
dbo:stateOfOrigin
dbo:wikiPageExternalLink
dbo:wikiPageID
  • 45759 (xsd:integer)
dbo:wikiPageRevisionID
  • 17465112 (xsd:integer)
dct:subject
rdf:type
rdfs:comment
  • Rafael Casanova i Comes (Moià, ca. 1660 - Sant Boi de Llobregat, 2 de maig de 1743) fou un advocat i polític català partidari de Carles d'Àustria durant la Guerra de Successió Espanyola i darrer conseller en Cap de Barcelona (1713-1714). La seva figura ha esdevingut un exemple del ciutadà compromès en la lluita contra la tirania i un símbol de la defensa de les Institucions Catalanes d'autogovern. És objecte d'homenatge durant la Diada Nacional de Catalunya. (ca)
  • Rafael Casanova i Comes (Moià, ca. 1660 - Sant Boi de Llobregat, 2 de maig de 1743) fou un advocat i polític català partidari de Carles d'Àustria durant la Guerra de Successió Espanyola i darrer conseller en Cap de Barcelona (1713-1714). La seva figura ha esdevingut un exemple del ciutadà compromès en la lluita contra la tirania i un símbol de la defensa de les Institucions Catalanes d'autogovern. És objecte d'homenatge durant la Diada Nacional de Catalunya. (ca)
rdfs:label
  • Rafael Casanova i Comes (ca)
  • Rafael Casanova i Comes (ca)
owl:sameAs
prov:wasDerivedFrom
foaf:isPrimaryTopicOf
foaf:name
  • Rafael Casanova i Comes (ca)
  • Rafael Casanova i Comes (ca)
is dbo:wikiPageDisambiguates of
is dbo:wikiPageRedirects of
is foaf:primaryTopic of