| dbo:abstract
|
- L’edat mitjana o edat medieval és el període intermedi de la història d'Europa enmig de l'edat antiga i l'edat moderna. Els seus inicis es marquen per dos grans esdeveniments: l'inici al segle V amb la caiguda de l'Imperi Romà, l'any 476, i el final al segle XV amb la caiguda de Constantinoble, el 1453, o bé amb el descobriment d'Amèrica l'any 1492. El nom va ser posat pels humanistes del Renaixement com a terme despectiu, perquè la consideraven una època fosca compresa enmig de moments d'esplendor cultural. Actualment, els historiadors del període prefereixen matisar aquesta ruptura entre l'edat antiga i l'edat mitjana, de manera que entre els segles III i VIII se sol parlar d'antiguitat tardana, que hauria estat una gran etapa de transició en tots els àmbits: en l'àmbit econòmic, per la substitució del sistema esclavista pel feudalisme; en l'àmbit social, per la desaparició del concepte de ciutadania romana i la consolidació dels estaments medievals; en l'àmbit polític, per la descomposició de les estructures centralitzades de l'imperi que donà pas a una dispersió del poder; i en l'àmbit ideològic i cultural, per l'absorció i substitució de la cultura clàssica per les teocèntriques cultures cristianes o islàmica (cadascuna en el seu espai). L'edat mitjana s'acostuma a dividir en dos grans períodes: alta edat mitjana (segle V a segle X, sense una clara diferenciació amb l'antiguitat tardana); i baixa edat mitjana (segle XI a segle XV), que al seu torn pot dividir-se en un període de plenitud, la plena edat mitjana (segle XI a segle XIII), i els dos últims segles que van presenciar la crisi de l'edat mitjana (segle XIV i XV). L'alta edat mitjana es caracteritzà per la ruralització i la davallada comercial i cultural de l'Occident europeu. L'Imperi bizantí allargà l'ensulsiada de l'imperi romà d'Occident mentre l'islam s'estengué fins a Hispània. Entre els segles VIII i X, l'Europa cristiana consolidà un sistema econòmic i polític que s'ha conegut amb el nom de feudalisme, marcat per la feblesa del poder monàrquic, amb una autoritat mediatitzada per la noblesa i el clergat; l'autarquia econòmica, l'existència d'una complexa xarxa de relacions socials i vincles feudals (de vassallatge quan la relació era entre dues persones lliures, l'una actuant com a senyor i l'altra de vassall; o de servitud, quan era entre una persona lliure que actuava de senyor i una altra que renunciava a la seva llibertat: el serf); i una societat teocràtica, en què la idea de Déu omplí tota la societat i els centres religiosos actuaren com a focus de cultura, riquesa i lligam amb el passat, amb el llatí com a llengua de cultura i d'intercanvi. La baixa edat mitjana es caracteritzà, a partir del segle XI, per un canvi de tendència: l'agricultura de l'Occident europeu començà a generar excedents comercialitzables i es produí un desenvolupament de les ciutats impulsat per una intensa activitat comercial. El període d'expansió econòmica fou bruscament interromput a mitjan segle XIV: fou el principi del trencament de les estructures econòmiques i socials del sistema senyorial imperant i l'inici de molts dels trets bàsics de l'edat moderna europea. En aquest llarg període de mil anys, hi hagué fets i processos molt diferents, diferenciats temporalment i geogràfica, que responien tant a influències mútues amb altres civilitzacions i territoris com a dinàmiques internes. Algunes en tingueren una gran projecció cap al futur i foren les bases de l'expansió europea posterior i del desenvolupament d'una incipient vida urbana i una burgesia que, amb el temps, desenvoluparien el capitalisme. També sorgiren formes polítiques noves: el califat islàmic, els poders universals de la cristiandat llatina (pontificat i el Sacre Imperi), l'Imperi Bizantí i els regnes eslaus integrats en la cristiandat oriental; i en menor escala, tot tipus de ciutats estat, des de les petites ciutats imperials lliures fins a repúbliques italianes que van mantenir imperis marítims (República de Venècia); i les monarquies feudals que, transformades en un model de monarquia autoritària, prefiguren l'estat modern. (ca)
- L’edat mitjana o edat medieval és el període intermedi de la història d'Europa enmig de l'edat antiga i l'edat moderna. Els seus inicis es marquen per dos grans esdeveniments: l'inici al segle V amb la caiguda de l'Imperi Romà, l'any 476, i el final al segle XV amb la caiguda de Constantinoble, el 1453, o bé amb el descobriment d'Amèrica l'any 1492. El nom va ser posat pels humanistes del Renaixement com a terme despectiu, perquè la consideraven una època fosca compresa enmig de moments d'esplendor cultural. Actualment, els historiadors del període prefereixen matisar aquesta ruptura entre l'edat antiga i l'edat mitjana, de manera que entre els segles III i VIII se sol parlar d'antiguitat tardana, que hauria estat una gran etapa de transició en tots els àmbits: en l'àmbit econòmic, per la substitució del sistema esclavista pel feudalisme; en l'àmbit social, per la desaparició del concepte de ciutadania romana i la consolidació dels estaments medievals; en l'àmbit polític, per la descomposició de les estructures centralitzades de l'imperi que donà pas a una dispersió del poder; i en l'àmbit ideològic i cultural, per l'absorció i substitució de la cultura clàssica per les teocèntriques cultures cristianes o islàmica (cadascuna en el seu espai). L'edat mitjana s'acostuma a dividir en dos grans períodes: alta edat mitjana (segle V a segle X, sense una clara diferenciació amb l'antiguitat tardana); i baixa edat mitjana (segle XI a segle XV), que al seu torn pot dividir-se en un període de plenitud, la plena edat mitjana (segle XI a segle XIII), i els dos últims segles que van presenciar la crisi de l'edat mitjana (segle XIV i XV). L'alta edat mitjana es caracteritzà per la ruralització i la davallada comercial i cultural de l'Occident europeu. L'Imperi bizantí allargà l'ensulsiada de l'imperi romà d'Occident mentre l'islam s'estengué fins a Hispània. Entre els segles VIII i X, l'Europa cristiana consolidà un sistema econòmic i polític que s'ha conegut amb el nom de feudalisme, marcat per la feblesa del poder monàrquic, amb una autoritat mediatitzada per la noblesa i el clergat; l'autarquia econòmica, l'existència d'una complexa xarxa de relacions socials i vincles feudals (de vassallatge quan la relació era entre dues persones lliures, l'una actuant com a senyor i l'altra de vassall; o de servitud, quan era entre una persona lliure que actuava de senyor i una altra que renunciava a la seva llibertat: el serf); i una societat teocràtica, en què la idea de Déu omplí tota la societat i els centres religiosos actuaren com a focus de cultura, riquesa i lligam amb el passat, amb el llatí com a llengua de cultura i d'intercanvi. La baixa edat mitjana es caracteritzà, a partir del segle XI, per un canvi de tendència: l'agricultura de l'Occident europeu començà a generar excedents comercialitzables i es produí un desenvolupament de les ciutats impulsat per una intensa activitat comercial. El període d'expansió econòmica fou bruscament interromput a mitjan segle XIV: fou el principi del trencament de les estructures econòmiques i socials del sistema senyorial imperant i l'inici de molts dels trets bàsics de l'edat moderna europea. En aquest llarg període de mil anys, hi hagué fets i processos molt diferents, diferenciats temporalment i geogràfica, que responien tant a influències mútues amb altres civilitzacions i territoris com a dinàmiques internes. Algunes en tingueren una gran projecció cap al futur i foren les bases de l'expansió europea posterior i del desenvolupament d'una incipient vida urbana i una burgesia que, amb el temps, desenvoluparien el capitalisme. També sorgiren formes polítiques noves: el califat islàmic, els poders universals de la cristiandat llatina (pontificat i el Sacre Imperi), l'Imperi Bizantí i els regnes eslaus integrats en la cristiandat oriental; i en menor escala, tot tipus de ciutats estat, des de les petites ciutats imperials lliures fins a repúbliques italianes que van mantenir imperis marítims (República de Venècia); i les monarquies feudals que, transformades en un model de monarquia autoritària, prefiguren l'estat modern. (ca)
|
