| dbo:abstract
|
- La Internacional Situacionista nasqué el 28 de juliol del 1957 a Coxe, a la Ligúria, de la fusió d'alguns components de la Internacional Lletrista, del Moviment Internacional per una Bauhaus Imaginista (MIBI), del Moviment CO.BR.A. i del Comitè Psicogeogràfic de Londres. En foren fundadors Giuseppe Pinot Gallizio, Piero Simondo, Elena Verrone, Michele Bernstein, Guy Debord, Asger Jorn i Walter Olmo. Document fundacional: * El programa de la Internacional Situacionista és crear situacions definides com a moments de la vida concretament i deliberadament construïts mitjançant l'organització col·lectiva d'un ambient unitari i d'un joc d'esdeveniments. Les situacions són creades mitjançant l'Urbanisme Unitari, un nou ambient espacial d'activitat on l'art integral i una nova arquitectura puguin a la fi ser realitzats. Els situacionistes es proposen d'inventar jocs nous, tot ampliant la part no-mediocre de la vida, disminuint-ne -per tant- els moments nuls. Aquest és el programa d'acció adoptat pels artistes experimentals del MIBI i dels lletristes en el moment de confluir en la nounata Internacional Situacionista. Fou modificat i abandonat ja bastant abans de la fi del moviment, que succeí a París el 1972. El grup funcionà durant uns 15 anys, en els quals es van desplaçar des del terreny de les avantguardes artístiques i literàries cap a la crítica revolucionària. Figures clau del moviment, a qui devem la major part dels desenvolupaments teòrics de l'Internacional, són el francès Guy-Ernest Debord (autor del text clau "La societat de l'espectacle"), el danès Asger Jorn, el belga Raoul Vaneigem i l'italià Giuseppe Pinot-Gallizio. Conceptes fonamentals del programa de la Internacional Situacionista al moment de la fundació foren l'Urbanisme Unitari, la psicogeografia, amb l'exploració pràctica del territori mitjançant les derives, i la idea del potencial revolucionari del temps lliure. A partir d'aquestes premises el moviment cresqué i es desenvolupà durant els anys '60 i trobà en el Maig del 1968 a París el moment més alt d'afirmació, allà on es trobaran els desigs de canvi dels joves francesos i les teories carnavalesques (òbviament, en un sentit revolucionari) i escandaloses dels situacionistes. Després del maig la popularitat del grup arribà a nivells mai vistos. Centenars de persones es definiren com a situacionistes sense tenir la menor idea de què era la Internacional. Acostumats als grups de masses, simplement desitjaven d'adherir-s'hi. La secció francesa fou inundada de peticions, i Debord deixà el lloc d'editor de la revista, disgustat per aquesta massa d'admiradors cecs (que ell despectivament anomenava pro-situ) i seguidors que s'acostaven a la Internacional esperant formar part d'un moviment que en realitat no existia. El 1972, a força d'escissions i expulsions vàries, Debord i Sanguinetti es quedaran pràcticament com a únics representants de la Internacional, disgustats entre altres coses per allò que va passar al vuitè congrés (a Venècia), que fou envaït per pro-situs. Per aquests motius es decidirà l'autodissolució, no abans d'haver donat a la premsa el darrer escrit de la Internacional: "La veritable escissió de la Internacional". Una de les preses de posició més importants que la Internacional Situacionista segurament ha deixat és llur reflexió sobre els drets d'autor: sobre cada obra (llibre, video, futlletí, etc.) s'hi especificava que aquesta podia ser fotocopiada per fragments o sencera, modificada o distribuïda, sempre que no fos amb fins comercials. Aquesta posició encara influeix notablement el discurs al voltant dels drets d'autor, com el debat sobre el copyleft o sobre les llicències de Creative Commons, inclús els mateixos projectes de la Wikipedia, Wikicommons o Wikisource es poden considerar exemples d'un lliure compartir del saber que cerca -tant com és possible- de posar-se més enllà de la lògica del copyright. (ca)
- La Internacional Situacionista nasqué el 28 de juliol del 1957 a Coxe, a la Ligúria, de la fusió d'alguns components de la Internacional Lletrista, del Moviment Internacional per una Bauhaus Imaginista (MIBI), del Moviment CO.BR.A. i del Comitè Psicogeogràfic de Londres. En foren fundadors Giuseppe Pinot Gallizio, Piero Simondo, Elena Verrone, Michele Bernstein, Guy Debord, Asger Jorn i Walter Olmo. Document fundacional: * El programa de la Internacional Situacionista és crear situacions definides com a moments de la vida concretament i deliberadament construïts mitjançant l'organització col·lectiva d'un ambient unitari i d'un joc d'esdeveniments. Les situacions són creades mitjançant l'Urbanisme Unitari, un nou ambient espacial d'activitat on l'art integral i una nova arquitectura puguin a la fi ser realitzats. Els situacionistes es proposen d'inventar jocs nous, tot ampliant la part no-mediocre de la vida, disminuint-ne -per tant- els moments nuls. Aquest és el programa d'acció adoptat pels artistes experimentals del MIBI i dels lletristes en el moment de confluir en la nounata Internacional Situacionista. Fou modificat i abandonat ja bastant abans de la fi del moviment, que succeí a París el 1972. El grup funcionà durant uns 15 anys, en els quals es van desplaçar des del terreny de les avantguardes artístiques i literàries cap a la crítica revolucionària. Figures clau del moviment, a qui devem la major part dels desenvolupaments teòrics de l'Internacional, són el francès Guy-Ernest Debord (autor del text clau "La societat de l'espectacle"), el danès Asger Jorn, el belga Raoul Vaneigem i l'italià Giuseppe Pinot-Gallizio. Conceptes fonamentals del programa de la Internacional Situacionista al moment de la fundació foren l'Urbanisme Unitari, la psicogeografia, amb l'exploració pràctica del territori mitjançant les derives, i la idea del potencial revolucionari del temps lliure. A partir d'aquestes premises el moviment cresqué i es desenvolupà durant els anys '60 i trobà en el Maig del 1968 a París el moment més alt d'afirmació, allà on es trobaran els desigs de canvi dels joves francesos i les teories carnavalesques (òbviament, en un sentit revolucionari) i escandaloses dels situacionistes. Després del maig la popularitat del grup arribà a nivells mai vistos. Centenars de persones es definiren com a situacionistes sense tenir la menor idea de què era la Internacional. Acostumats als grups de masses, simplement desitjaven d'adherir-s'hi. La secció francesa fou inundada de peticions, i Debord deixà el lloc d'editor de la revista, disgustat per aquesta massa d'admiradors cecs (que ell despectivament anomenava pro-situ) i seguidors que s'acostaven a la Internacional esperant formar part d'un moviment que en realitat no existia. El 1972, a força d'escissions i expulsions vàries, Debord i Sanguinetti es quedaran pràcticament com a únics representants de la Internacional, disgustats entre altres coses per allò que va passar al vuitè congrés (a Venècia), que fou envaït per pro-situs. Per aquests motius es decidirà l'autodissolució, no abans d'haver donat a la premsa el darrer escrit de la Internacional: "La veritable escissió de la Internacional". Una de les preses de posició més importants que la Internacional Situacionista segurament ha deixat és llur reflexió sobre els drets d'autor: sobre cada obra (llibre, video, futlletí, etc.) s'hi especificava que aquesta podia ser fotocopiada per fragments o sencera, modificada o distribuïda, sempre que no fos amb fins comercials. Aquesta posició encara influeix notablement el discurs al voltant dels drets d'autor, com el debat sobre el copyleft o sobre les llicències de Creative Commons, inclús els mateixos projectes de la Wikipedia, Wikicommons o Wikisource es poden considerar exemples d'un lliure compartir del saber que cerca -tant com és possible- de posar-se més enllà de la lògica del copyright. (ca)
|
| rdfs:comment
|
- La Internacional Situacionista nasqué el 28 de juliol del 1957 a Coxe, a la Ligúria, de la fusió d'alguns components de la Internacional Lletrista, del Moviment Internacional per una Bauhaus Imaginista (MIBI), del Moviment CO.BR.A. i del Comitè Psicogeogràfic de Londres. En foren fundadors Giuseppe Pinot Gallizio, Piero Simondo, Elena Verrone, Michele Bernstein, Guy Debord, Asger Jorn i Walter Olmo. Document fundacional: * (ca)
- La Internacional Situacionista nasqué el 28 de juliol del 1957 a Coxe, a la Ligúria, de la fusió d'alguns components de la Internacional Lletrista, del Moviment Internacional per una Bauhaus Imaginista (MIBI), del Moviment CO.BR.A. i del Comitè Psicogeogràfic de Londres. En foren fundadors Giuseppe Pinot Gallizio, Piero Simondo, Elena Verrone, Michele Bernstein, Guy Debord, Asger Jorn i Walter Olmo. Document fundacional: * (ca)
|
